Un mes després de l’estrena d’‘El último duelo’, el prolífic director i productor Ridley Scott ens entrega una altra pel·lícula, en aquest cas, inspirada en la història real que s’amaga en la llegendària firma de moda italiana Gucci. 

Quan Patrizia Reggiani, una dona d’orígens humils i aliena al món de la moda, entra a formar part de la família Gucci casant-se amb el seu hereu, la seva desmesurada ambició comença a revelar el llegat familiar i provoca una vertiginosa espiral de traïció, decadència, venjança i, en última instància, assassinat.

Drama criminal al voltant dels Gucci

Poc després que el llibre de Sara Gay Forden, ‘La casa Gucci: Una sensacional historia de asesinato, locura, glamour y codicia’, es publiqués al 2001, Scott Free, la productora de Ridley Scott, es va fer amb els drets cinematogràfics. El director d’’Alien’, ‘Blade Runner’ o Gladiator’ planteja un drama criminal que comença a finals dels anys 70, en un punt crític per al famós empori de moda italià —quan la família ampliava horitzons globals, però també creixien les seves incorreccions financeres—, i acaba al 1995, quan Maurizio Gucci, net del fundador, és assassinat per ordre de la seva exdona, Patrizia Reggiani.

El film ens situa en el moment en què el negoci el supervisen els seus dos fills, l’extravagant i capritxós Aldo, interpretat per Al Pacino, i el seu germà Rodolfo, més conservador i desinteressat, que fa Jeremy Irons. El Paolo, fill de l’Aldo, encarnat per Jared Leto, vol ser dissenyador de roba. I el Maurizio, el tímid i sobreprotegit fill del Rodolfo, interpretat per Adam Driver, estudia Dret. Però, quan coneix la Patrizia, a qui dona cos l’actriu i cantant Lady Gaga, es capgira tot.

‘La casa Gucci’ retrata el glamurós ascens i caiguda dels Gucci al llarg de tres generacions, tres dècades de poder, desig, extravagància, avarícia i venjança, en què descobrim el veritable significat d’un cognom, el seu valor i com de lluny pot arribar una família per fer-se amb el seu control.

La crítica de ‘La casa Gucci‘

Els escàndols i les tribulacions de les dinasties riques i poderoses, des de famílies reials a llinatges polítics, sempre han generat fascinació i han estat un imant pel cinema. I les famílies del món de la moda no en són una excepció. ‘La Casa Gucci’ respon, en certa mesura, a l’estil de la marca: vol ser excessiva, vistosa, grandiloqüent però promet més del que acaba oferint. Cada intèrpret sembla anar en una direcció, com els seus accents i personalitats i, tot i que manté el ritme durant els 157 minuts, li falta intensitat, fins i tot a l’escena de l’assassinat. No és una gran òpera amb aires shakespearians sobre el poder, l’ambició, la lleialtat i la traïció, sinó un entretingut culebró sobre la misèria humana.