Com els protagonistes de ‘Cinema Paradiso’, Manuel Gómez és un fidel testimoni del que van ser els cinemes de barri als anys 60 i 70 a Barcelona. Amb només 10 anys ja va entrar dins una cabina com a ajudant de projeccionista i, des d’aleshores, no es va separar de les màquines i bobines fins a la jubilació.
Projeccionista de la vella escola
“Em llevava molt aviat perquè abans d’anar a l’escola havia de dur la pel·lícula a facturar i en acabar les classes a la tarda tornava al cinema per ajudar dins la cabina de projecció”, recorda Gómez. Als 16 anys va deixar el seu poble natal de Granada i es va traslladar a Montcada i Reixac. Allà va estrenar el cinema Kursaal com a projeccionista, una feina que amb el anys va compaginar també amb l’ofici de sabater.
A Barcelona es va examinar per treure’s el títol, un requisit indispensable. “Vam venir dos enginyers de Madrid i ens vam presentar més de 40 persones a la via Laietana“, rememora. Per aprovar la teoria va haver d’estudiar en un centre però per superar la pràctica no va tenir cap problema. “No em van deixar acabar, van veure com agafava la bobina i ni tan sols em van deixar projectar, em van aprovar a la primera“.
Més d’un miler de butaques plenes a cada sessió
Sis anys més tard va rebre una oferta irrenunciable del propietari de l’antic cinema Palace de Ciutat Meridiana, actualment reconvertit en el Centre Cívic de la Zona Nord. “No sé què et paguen ara, però t’ofereixo el doble”, li va dir. Gómez recorda que era un cinema immens amb més d’un miler de butaques que s’omplien de gom a gom a gairebé totes les sessions.
“Anar al cinema era extraordinari, es feien dues sessions i els diumenges també una d’infantil“, explica Gómez. Els primers a entrar tombaven els seients de les files per reservar-los per a la resta de les famílies. “Hi havia una de baralles… que l’amo em deia: ‘Comença, comença, apaga el llum perquè es mataran‘”, comenta entre rialles.
Un ofici en vies d’extinció
A dins la cabina tocava acoblar les bobines sense perdre cap detall, per evitar xiulades i crits a la sala. També vigilar que les antigues pel·lícules de cel·luloide no s’inflamessin. “Les finestres de projecció eren com de guillotina i si hi havia un incendi a la sala es tancaven de cop perquè el públic no entrés en pànic en veure el fum”, explica.
Totes aquests anècdotes, però, ja són història. Les sessions dobles als cinemes de barri es van substituir per les estrenes en sales multicinema. I els projeccionistes de la vella escola, com el Manuel, formen part ja d’un ofici en vies d’extinció.
