(ACN/Redacció) La periodista i fotògrafa Ana Sánchez va començar a interessar-se pels refugis el 2007 i fa tres anys es va començar la investigació i reobertura d’aquests espais tancats pel franquisme. Amb el suport del Servei d’Arqueologia de Barcelona i la Unitat del Subsòl dels Mossos d’Esquadra, va començar a fotografiar-los. El resultat de tota la feina, que ha fet en coordinació amb de l’historiador Xavier Domènech, es podrà visitar a partir des d’aquest dijous i fins al 31 de juliol a la Model, en l’exposició fotogràfica “1.322. Refugis antiaeris de Barcelona“.
La mostra ofereix una mirada artística a un patrimoni civil únic: la xarxa de defensa passiva que, entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de gener del 1939, va salvar la vida de milers de persones i que ha esdevingut un referent europeu.
170 fotografies d’alguns refugis que no s’han vist mai fins ara
Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recull 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es podran veure per primera vegada i que inclouran també una descripció amb la història de l’espai des que es va construir i fins a l’actualitat. És el cas, per exemple, del de l’Hospital Sant Pau (R-1275), el del carrer Toledo (R-0877), el de Can Robacols (R-0173), el de la Fàbrica Damm (R-0760) o el de la Fàbrica Casas. També hi ha refugis privats del districte de Sarrià – Sant Gervasi, l’utilitzat per Juan Negrín a Pedralbes o els túnels de Montjuïc.
La mostra s’acompanya d’una cinquantena d’objectes catalogats durant les intervencions arqueològiques als diversos refugis. Serà la primera vegada que els materials, conservats al Centre de Col·leccions de la Zona Franca, es mostraran al públic.
Refugis comunitaris i privats
La densitat de refugis està directament lligada al teixit associatiu de Barcelona. Així, barris com les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, amb menys densitat de població, disposaven de menys refugis antiaeris si es comparen amb Ciutat Vella, Sants o Gràcia, on la cultura de cooperació entre veïns estava molt arrelada.
La gran majoria són comunitaris, impulsats pel teixit ciutadà sota l’auspici institucional. La població civil va participar en la construcció dels espais, plantejada sovint com a biblioteca, bany públic o centre d’una vida cultural futura. Al costat dels comunitaris, destaquen els construïts per treballadors de fàbriques com l’Elizalde o la Damm. També hi ha espai per als refugis privats, situats sota l’avinguda Diagonal, el carrer de Mallorca o punts de Sarrià.
Integrar els refugis al relat de la ciutat
Ana Sánchez recorda que quan va arribar a Barcelona provinent de la seva ciutat natal, Sevilla, va sentir una “admiració profunda” per aquest patrimoni de la ciutat.
Explica a l’ACN que sovint ha estat difícil accedir-hi, amb refugis que estaven inundats, tenien poc oxigen o gasos tòxics o que obligaven a entrar-hi per pous nets del clavegueram. “No sempre hi ha una porta, una escala i una veïna que t’obre”, reconeix. Alhora, també han contactat amb especialistes i activistes dels diversos països i visitat refugis d’Alemanya França i Anglaterra per posar els de Barcelona en el context internacional.
De fet, la capital catalana va ser la primera gran ciutat del món a patir de manera sistemàtica bombardejos la població civil, fet que va donar pas al que Xavier Domènech defineix com una “nova lògica del terror” en què els objectius militars no eren al camp de batalla sinó a la rereguarda republicana. “Va ser una experimentació, una baula necessària en la història de l’horror de la guerra total”, afegeix.
