El dia de Nadal del 1962 Barcelona queda coberta de blanc. Una gran nevada, amb gruixos que arriben als 70 cm, cau sobre una ciutat que no està en absolut preparada per gestionar aquesta situació. 58 anys després, el record continua viu en molts d’aquells qui la van viure. Diversos testimonis expliquen les seves experiències en aquest especial emès el 2007 que mostra unes imatges impactants i insòlites de Barcelona.
Testimonis en primera persona
Molts barcelonins van veure la neu per primera vegada aquell dia. És el cas de la Pepi Álvarez que d’aquella vivència li va quedar marcat, sobretot, el fred. “No teníem mantes, no teníem calefacció” i “portàvem unes sabatetes normals”, explica. També ho recorda així la Júlia Costa: “Vaig estar molt de temps amb penellons, no em podia posar les sabates, del fred que vam passar”. D’altres, com en Ramon Baylina, van agafar el material d’esquiar que tenien i el van provar per primera vegada a la ciutat: “En metro anàvem fins a dalt de Balmes, baixàvem esquiant, i tornàvem a pujar”. El meteoròleg Alfred Rodríguez Picó tenia només cinc anys però recorda el color del cel, que “no era era normal”, i el vent del nord. També comparteix la seva experiència el cantant Manolo Escobar, que tenia actuació aquell dia: “No sé com vam arribar al teatre! Vam venir caminant des de Badalona. I a l’hora de començar hi havia quatre persones. Vam fer l’espectacle per a ells.
Ciutat col·lapsada
A mesura que van anar passant les hores, la sorpresa i l’admiració van deixar pas a la por, la preocupació i els accidents. L’activitat es va traslladar als terrats, molts dels quals amenaçaven amb enfonsar-se pel pes de la neu acumulada. Com recorda el periodista Francesc González Ledesma, hi va haver una “alarma col·lectiva per anar a buscar pales” i “no es podia anar pel carrer perquè t’obrien el cap”. També rememora com l’angoixa de quedar aïllats va fer que molta gent anés a comprar i que moltes botigues quedessin buides. Ledesma critica que les autoritats no tenien cap mena de pla ni eines per afrontar una situació meteorològica com aquesta. “El qui no queia d’esquena, queia de cara”, explica Jaume Gallemí, bomber jubilat que en aquell moment estava de servei. Gallemí destaca el cas d’una dona que estava a punt de donar a llum i que va voler que la portessin fins a Horta, malgrat la dificultat per circular. I reconeix que la falta d’experiència els va fer cometre errors com regar, que “encara va ser pitjor”.
Enmig d’aquest caos, va ser Andreu Claret, un republicà exiliat a Andorra qui va proporcionar les màquines llevaneu que van permetre desbloquejar la situació. El seu fill descriu com va entrar per la Diagonal, en una arribada que tenia “una doble dimensió”: “És l’home que s’enfronta a la tasca de treure la neu però també és el republicà que entra per alliberar la ciutat”. “La gent aplaudia”, “aquelles màquines amb qui ningú comptava van salvar Barcelona”, conclou González Ledesma.
