Mendra

Aïda Camprubí: A Sant Feliu de Guíxols sempre hi han passat fets espectaculars en l’àmbit musical. Símptoma de la seva actual bona salut és el fet que ‘Ultramarinos’, de Santi Garcia, continua funcionant ‘viento en popa’, i que hi ha grups com Mendra formats per Paula Olivé, Sofía Martori i Víctor Pelusa de Química Atòmica, Las Huecas i Tano, respectivament. Sang fresca que des del 2016 ha reformat l’screamo, l’emocore, amb el qual elles anomenen “punk amb corbes”. Després del seu debut ‘Tacho’ a casa els Saltamarges i d’un esperit de ‘Manual de Combate’, ara presenten en exclusiva les cançons del seu pròxim disc, que encara no han començat ni a gravar l'estudi.

Aïda Camprubí: Hola, Víctor, Sofia i Paula.

Paula Olivé: Hola.

Aïda Camprubí: Tenia moltes ganes que estiguéssiu aquí perquè sempre que us he vist en directe, m'al·lucinàveu i ‘jolin’! Sou molt joves, sou molt petites i toqueu de puta mare. De fet, heu començat a tocar i ha vingut tota la televisió a veure què passava. I bé, volia començar perquè tots teniu projectes musicals i no musicals, com és el teu cas, Sofia, amb Les Huecas. Què és el que us aporta Mendra en especial, no us aporti cap dels altres? Ni Tano, ni Química Atómica….

Paula Olivé: Jo crec que molta llibertat. Ens sentim molt còmodes junts i no tenim unes expectatives per complir, simplement som amics que estem bé junts i que ens ho passem bé fent música.

Sofía Martori: Sí, a mi la veritat és que el dia que quedem per l'assaig, és com el dia més divertit de la setmana. Llavors, això és el millor.

Víctor Pelusa: Sí, la veritat és que trobar gent amb qui pots relacionar en un nivell tan íntim, perquè tenir un grup al final és molt apassionat, no? És difícil i quan ho trobes sempre és diferent i això sempre és el que fa maco, no? Que cadascú té el seu color.

Aïda Camprubí: Va ser el teu primer grup amb noies?

Víctor Pelusa: Sí, sí. Ah! No, no! Perquè amb Suzy i Los Quattro ja hi havia la Suzy.

Aïda Camprubí: És veritat! Veig que t'has adaptat molt bé. Ets el mes femení dels tres.

Víctor Pelusa: Pot ser.

Aïda Camprubí: Volia parlar també de què l'últim que heu publicat és un ‘Manual de Combate’, que és una col·lecció que vau fer a través de Ojalá Estë Mi Bici, a través de diversos col·lectius, oi? Com va sortir aquesta col·laboració, aquest “split” del qual tocareu un parell de cançons avui?

Sofía Martori: Bé, va sortir molt natural perquè en Milo, que té l’estudi Hukot, que és on anirem a gravar, ens va convidar per tocar al Pumarejo, a l'antic Pumarejo. Hi venia aquell grup de gira i ens va convidar a tocar. No ho sé, ens vam entendre molt bé, ens vam portar molt bé i va coincidir que vam gravar uns temes per conèixer-nos a Hukot i ells també ho van fer. I vam dir: “Osti! I si ho traiem junts?”. I vam fer 30 cassets per aquí, 13 cassets a Xile, i ja està.

Aïda Camprubí: El fet que els heu conegut ha implicat que participéssiu en aquest recopilatori que està fet per recaptar fons per la violència policial que hi ha hagut a Xile en aquests últims temps?

Sofía Martori: Sí, perquè el Gaspart, que és el cantant i baixista de Manual de Combate, i els Manual de Combate estan molt involucrats a la, diguem, escena anarquista de Xile. I llavors amb aquests diners que la gent compra, perquè és una voluntat, ells ho donen. Van comprar ulleres de protecció contra els policies amb els diners i s’han invertit per ajudar les víctimes.

Aïda Camprubí: Encara es pot seguir donant i comprant?

Sofía Martori: Sí, sí.

Aïda Camprubí: Doncs que vagin a la vostra BandCamp i que li fotin canya, no? Això demostra també molt que el punk des de sempre, bé, suposo que tots els moviments musicals d’alguna manera, però tot el que ve del punk sigui amb score, scrim o... té com un nexe comú molt fort, no? De muntar-se concerts els uns als altres, de viatjar, és un moviment en general que és molt aglutinador. Vosaltres us sentiu així també? Quines són les bandes més afins que teniu tant aquí a Espanya com a la resta del món, Catalunya, Espanya, d’on vulgueu? Sant Feliu de Guixols, Girona...

Paula Olivé: Sí, no, la veritat és que vulguis o no ens uneix bastant, com el “do it youself” o el “fes-t’ho tu mateix”, i sentir-te capaç de crear un espai, tractar bé la gent, que sobretot és el que nosaltres trobem més important i disfrutar de la música. I no sé, bandes, doncs la gent de Benicarló, KLS

Sofía Martori: La Patata i Bleda, que m’han deixat un pedal avui, que l’han fet ells.

Aïda Camprubí: La Gemma, millor bateria del món.

Víctor Pelusa: Sí, sí.

Aïda Camprubí: Bé, tu ets un moviment aglutinador en si, Víctor. Perquè tu vas amb tants grups que, “jolines”, que aglutines mitja Catalunya.

Víctor Pelusa: No, però jo sí que penso que és la manera de fer i que al final fa que te'n vagis a un poble de França o d’on tu vulguis i que et trobis algú que està fent el mateix que tu, que és tenir un grup amb els amics, tocar, que vol anar “por ahí” i no sap com, i t'escriu perquè algú li ha dit que tu fas el mateix, o al revés, tu escrius algú perquè li preguntes. I al final d'aquest boca a boca fa que hi hagi una xarxa que, de fet, és molt diversa, i t’adones que coneixes a tothom al final, quan has fet quatre passes. I també és una pena perquè vol dir que hi ha poca gent que ho fa.

Aïda Camprubí: Se n’han de fer més.

Víctor Pelusa: Sí, exacte. Però bé, poca gent i ben avinguts, no està malament.

Aïda Camprubí: Bé, ja et dic llocs clau com el Pomarejo. Bé, i vosaltres veniu també de Sant Feliu amb l’Atzavara i tot, que són com nuclis, no? Començar a contactar amb aquesta gent o amb gent que comença pot anar bé per començar a entrar en contacte amb tot el moviment. I bé, de l’”split” que vau fer, hi ha una cançó que em té amb una gran incògnita, que és la Diana Fidelmann. Qui és la Diana Fidelmann, d’on surt?

Sofía Martori: Bé, és que té una història aquesta senyora. Perquè la meva àvia va estar a la presó quan va ser la dictadura d’Argentina i ella em va explicar una història que em va impactar molt, llavors. De la seva companya de feina, d'una noia que tenia 21 anys i que resulta que com que era jueva, quan va començar a desaparèixer la gent, ella va ser de les primeres que les… Bé, les feien córrer, les posaven en uns camions, corrien, i els deien “correu”, per fer veure que s'escapaven. I ella es va girar i li va dir: “No seas covarde, matame de frente, hijo de puta”. I llavors, a mi em va impactar molt aquesta història perquè quan me la van explicar tenia 21 anys també. I els vaig dir: “Hòstia, us molaria posar-li el seu nom a una cançó?”. Perquè quan la gent busqui a l'internet, trobarà la història d’aquesta tia, perquè com que nosaltres tampoc som famosos… Doncs llavors sortirà l'altra persona i com que no cauran en l'oblit d’aquesta tia que era molt valenta.

Aïda Camprubí: És molt important fer memòria històrica, sobretot en aquests fets, perquè si no al final expliquen la història els que poden, no? Que tenen més visibilitat i privilegis. M'encanta, no sabia que... pensava que era com un personatge inventat i ara m’ho expliques i m'has deixat molt impactada. I m'agrada molt que avui vingueu i presenteu unes cançons que encara no heu ni gravat. Crec que és el primer grup que feu això i la sentirà la gent aquí al programa per primer cop abans de poder tenir el disc. Perquè si encara no l’heu gravat tardarà bastant. I en aquestes cançons hi ha com un cicle, no? N’hi ha una que es diu ‘Néixer’, una altra que es diu ‘Viure’, una altra que es diu ‘Morir’ i un altre que es diu ‘Renéixer’. Expliqueu-me una mica d'on venen aquests títols. Com ha sortit aquest cicle vital que sembla que sigui infinit.

Paula Olivé: Sí, bé, la idea és una mica això, que sigui infinit. I, de fet, és que no sé ben bé com explicar-ho perquè no ha estat intencionadament. Però sí que quan hem estat fent aquest disc, hem vist que tot era bastant introspectiu, no? I també hem estat passant per una època personal i emocional una mica delicada i llavors dius ‘Ostres!’, fas com un viatge interior, i t’adones que a vegades has de canviar, i per canviar has de deixar morir el que eres anteriorment, no? I que vulguis o no estàs en constant canvi. I si ens aferrem al que érem en el passat, realment és com que no pots avançar. I llavors va una mica per aquí el cicle: deixar morir, per renéixer, per tornar a viure, tornar a morir, tornar a renéixer.

Aïda Camprubí: I que heu deixat morir de Mendra perquè surti aquest nou disc? És a dir, què ha quedat de Tacho, el primer debut que vau fer a Saltamarges, i què ha continuat?

Paula Olivé: Ostres!

Aïda Camprubí: O què ha sortit de nou?

Paula Olivé: Més melodia….

Víctor Pelusa: Sí, és el que anava a dir, més melodies. Perquè el primer era així més dur, més brut, potser. I amb aquest ja hem fet la feina prèvia de fer una maqueta, per mirar com se sent des de fora, que no havíem fet abans. I també ho hem enfocat potser més pel que fa a la cançó, no sé com dir-ho. L'altre era més: anem a tocar i el que surti, fem unes parts i fem un tema. Però això ja és com una mica més meditat i també com que portem dos anys amb aquesta bossa de cançons, també ha facilitat que li puguem anar donant més voltes.

Sofía Martori: Nosaltres hem crescut també, perquè vam començar a tocar que en teníem 20. Bé, jo en tenia, 20 o… 20 segur! I després ara, ja en tinc 24. Clar, crec que la manera de fer cançons i la manera de viure el procés creatiu també ha canviat amb nosaltres perquè també hem canviat.

Víctor Pelusa: Vosaltres dues perquè no havíeu tocat mai amb ningú amb un grup així.

Aïda Camprubí: Sembla mentida perquè toqueu molt, molt bé i se us veu molt segures des del principi a l’escenari. Des del primer moment ja teniu una energia brutal per ser el vostre primer projecte musical, per dir-ho així.

Paula Olivé: És que som molt bones actrius.

Aïda Camprubí: Sí. I molt bones músics. I per acabar parlant de projectes musicals, tinc una pregunta de l’Eric Fuentes, amb qui comparteixes Química Atòmica, que està molt preocupat i diu que qui tocarà el piano amb ell si et fas mal als dits tocant hardcore.

Paula Olivé: A veure jo tinc els dits “curtidíssims”, plens de durícies, així que no hi ha problema per tocar el piano. Aïda Camprubí: Que no es preocupi.

Paula Olivé: Que no es preocupi, que no es preocupi. Aïda Camprubí: Senyor Fuentes, no et preocupis. I amb això acabem aquesta entrevista i anem a escoltar les cançons noves. Moltes gràcies, Mendra, per venir.

Paula Olivé: Moltes gràcies per convidar-nos.

Aïda Camprubí: Anem a escoltar les cançons noves de Mendra al plató del Feeel.

-Error en Mi menor -Sa Ta Na Ma -Nèixer -Viure -Morir

Aïda Camprubí: Abans d’escoltar l’últim tema part del concert de Mendra, volíem recordar-vos que podreu veure el programa sencer al web i canal de Youtube de betevé, i saber les pròximes confirmacions a Instagram, Facebook i Twitter. Fins la setmana que ve.

-El típico tipo del Trópico