L’eliminació del Sant Andreu a mans de l’Hospi després d’empatar a zero ha deixat diverses imatges a analitzar per part d’aficionats, directiva, cos tècnic i plantilla. Una d’elles és l’acte d’anar a demanar perdó als aficionats que estaven fora del camp per part dels jugadors quadribarrats. Demanar perdó implica reconèixer la culpa i el mal comès a una altra persona, però això no eximeix a qui el demana de passar-ho igual de malament, o pitjor, que qui rep el perdó. L’exemple més clar és el de Víctor Alonso, totalment desfet després del xiulet final.
Víctor Alonso, la imatge de la desfeta
Ningú no podia consolar Víctor Alonso al final del partit. El migcampista es va enfonsar i tota la tensió viscuda es va barrejar amb la impotència i la decepció de no poder assolir l’ascens i van aflorar les llàgrimes. Estirat, de bocaterrosa, va trigar estona a incorporar-se. Però ni els seus companys, ni els rivals, van poder consolar un jugador que suma cinc temporades al primer equip andreuenc i que és un dels capitans de la plantilla. Risueño també se li va apropar i s’hi va estar una bona estona, però no va haver-hi manera. Víctor Alonso va demanar perdó, però, sens dubte, va ser un dels que pitjor ho va passar.
