Aquest diumenge ha estat marcat per la Marató de Barcelona, que ha paralitzat la ciutat en un dels grans esdeveniments esportius i atlètics a la ciutat. Aprofitant que aquest any la cursa coincideix amb la setmana del 8-M, Roger Castillo, de la revista ‘Fosbury’, ha analitzat al ‘btv esports’ la història de la marató. Un repàs a les dones que, ja fa molts anys, van fer més per aquesta disciplina.
Marie-Louise Ledru, la primera dona a córrer una marató
Al 1918, Marie-Louise Ledru es converteix en la primera dona a acabar una marató moderna, amb una distància exacta de 44,125 quilòmetres, i amb un temps de 5 h i 40 minuts. Fins aleshores, els registres que es tenien eren d’atletes femenines que havien corregut una llarga distància, no la oficial estipulada per una marató, com és el cas de la grega Stamata Revithi, que el 1896 va córrer una distància aproximada de 40 quilòmetres als Jocs Olímpics d’aquell any.
Cal recordar que oficialment no corria, ja que les dones no podien participar en aquest tipus de curses. Una prohibició que es va mantenir durant dècades, en alguns casos fins als anys 70.
Violet Piercy, la primera “runner influencer”
Violet Piercy va aconseguir certa projecció mediàtica, però perquè ella mateixa la va buscar. Volia demostrar que les dones també son vàlides i que no són fràgils. Un comentari assumit per tothom en aquella època i que desgraciadament encara se sent avui dia. Piercy va contractar un equip de gravació per enregistrar el seu entrenament per a la marató de Londres de 1926, com un documental de Netflix de l’època. Es gravava corrent en pista, per carretera, saltant a la corda. Amb aquest reportatge volia demostrar que podia fer esport igual que els homes i així encoratjar altres dones perquè també en fessin.
Certs analistes dubten dels quilòmetres que realment va córrer en aquella marató de Londres. Però, el que sí que se sap és que va aconseguir un temps molt més contemporani que Marie-Louis Ledru, amb 3 h i 40 minuts. Una fita que no es va poder superar fins més de 30 anys després.
Arlen Pipper, mare i filla corrent una marató de muntanya
Al 1959, enmig d’un debat de si s’havien d’escurçar les curses per a les dones als Jocs Olímpics perquè potser eren massa llargues, Arlen Pipper va decidir tancar el debat amb un cop sobre la taula. Va córrer una marató de muntanya, una cursa de 42 km amb 2.000 metres de desnivell, fet que ja suposava un desafiament a l’opinió pública del moment. Però a més no anava sola, perquè va estar amb la seva filla de 9 anys, que va participar en la prova de mitja marató.
Si algú creia que les curses dels Jocs Olímpics eren massa llargues per a les dones, se li cauria la teoria quan veiés una nena córrer 21 km per la muntanya.
Córrer contra el temps i la policia
Als anys 60 encara hi havia moltes dificultats perquè les dones poguessin córrer maratons sense problemes. En alguns casos, fins i tot, va ser increpades per la policia perquè no podien córrer. Va ser els casos de Mary Lepper i Lim Carman a la Marató de Los Angeles de 1963, i quatre anys després va tornar a passar, aquest cop a Boston. Aquest cas va quedar televisat i és una imatge que ha passat a la història, la de Katherine Schweitzer corrent envoltada de policies que li deien que no podia participar.
Tant Schweitzer com Lepper i Carman participaven sense dorsal, però es defensaven dient que eren en un espai públic i que no hi havia cap llei que prohibís a les dones córrer, fet que desacreditava els policies, i encara que les continuaven increpant, no les podien detenir.
A partir d’aquesta dècada va néixer una gran generació d’atletes de marató, com Bobby Gibb i Adrienne Beams, que encara que tenien dificultats per competir, van ser grans estrelles d’aquest esport. Gibb va aconseguir superar la marca de Violet Piercy 30 anys després i Adrienne Beams, ja als anys 70, va baixar la barrera de les tres hores.
