Un esdeveniment que aplega milers de persones al voltant d’una activitat deixa, sempre, infinitat d’imatges, històries i anècdotes que relacionen els participants amb allò que els ha reunit. I una cursa com la Marató de Barcelona no ha estat menys. Entre d’altres, hem estat testimoni de com en Sebastián ha demanat matrimoni a la seva parella, la Natalia. I la resposta ha estat que sí.
També hi ha qui ha plantejat una cursa des del punt de vista sentimental. Ha estat el cas d’una participant vinguda des de Mèxic que ha viscut la Marató com “un homenatge a la meva mare i als meus dos germans” que, segons ha explicat, “han mort el darrer any, ja no hi són, però sí al cel”.
Altres corredors han demostrat que els propòsits també poden ser físics, com córrer els 42 quilòmetres de la Marató completament descalç, ja que “és la manera natural de córrer les maratons”, ha explicat l’atleta. D’altres, han fet valer la seva experiència per completar el recorregut, com ha demostrat en Josep Maria Chéliz, que amb 81 anys i 41 maratons a les cames ha fet bons “tants anys de pràctica” a través de “dosificar-te i marcar el ritme”, ha explicat.
Un bon referent per a corredors més joves, com ara l’Adrián, que ha hagut de pujar a l’anomenat autobús escombra —duu els atletes que abandonen fins a la meta— perquè “en arribar al quilòmetre 30, el famós mur, m’han començat a donar moltes rampes a les cames i he decidit que no podia acabar pas la Marató”, ha reconegut. Tot un aprenentatge per a futures edicions de la prova.
