L’arribada d’un milió de persones a Catalunya en només dues dècades, entre el 1950 i el 1970, va suposar una profunda transformació social. El programa ‘El somni de Barcelona’, que analitza diferents aspectes d’aquesta onada migratòria, es fixa en aquest capítol en com es va vehicular el contacte cultural entre andalusos, gallecs, castellans, murcians o aragonesos i catalans per configurar una nova societat cohesionada en la seva diversitat.
L’espai, dirigit i presentat per Manuel Campo Vidal, recull el testimoni de diversos ciutadans que van protagonitzar aquest viatge i comparteixen les seves sensacions i experiències. La seva veu es complementa amb la de personatges populars com Justo Molinero, Constantino Romero o Manolo Escobar i la d’analistes com Josep Ramoneda i Andreu Claret, que aporten els seus punts de vista entorn de les característiques i repercussions d’aquest fenomen des dels vagons dels antics trens coneguts popularment com El Sevillano o El Shangai, que es van convertir en icones del trànsit humà massiu d’aquells anys.
El motor de la immigració
‘Fusió cultural’ també incorpora les reflexions del periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán, un dels primers intel·lectuals que van escriure sobre aquesta realitat, que coneixia bé. La seva família procedia del sud de Múrcia i Galícia i ell va néixer a Barcelona el 1939. Assenyala que les onades migratòries que es produeixen després d’aquest moment responen, essencialment, a dos factors: d’una banda, “la recerca de l’únic mercat de treball que existia en aquella època a Espanya, que era el País Basc, Catalunya i, posteriorment, el cinturó industrial de Madrid”; i de l’altra, “una certa programació per part del règim, que considerava que aquesta emigració podia ser en el futur un exèrcit de reserva, diguem-ne, d’’espanyolistes’”.
Des de la pròpia experiència, César Garrido, nascut a El Cepillo el 1962, explica que la gent que, com ell, arribava procedent de zones agrícoles, passava a treballar en fàbriques. “Barcelona ens necessitava i nosaltres necessitàvem Barcelona. Crec que hi va haver una bona comunió entre la indústria, Catalunya i nosaltres”, considera.
Condicions de treball dures
Diversos participants en el programa coincideixen a ressaltar les dures condicions de vida i de treball que van patir els nouvinguts a Catalunya. Lupe García relata l’experiència de la seva família, que, des de Baena, es va traslladar al Pont de Suert, on van viure en una “xabola dalt de la muntanya, sense aigua”. Denuncia que el seu germà va morir mentre treballava en les obres del pantà de Mequinensa, on els accidents, assegura, “eren molt habituals”. Per la seva banda, Juan Gallego, nascut a Zarza-Capilla, Badajoz, recorda com va arribar del poble “amb una maleta” i que per rentar-se anaven a les dutxes comunitàries un cop a la setmana, els dissabtes. La seva primera feina va ser “en un camp traient pedres”.
La llengua i el sentiment de pertinença
Manuel Vázquez Montalbán també analitza la relació de la població nouvinguda amb el català. Insisteix en el fet que amb la “prohibició del català com a llengua de cultura, d’informació”, per part del franquisme va fer que els que no tenien “un patrimoni cultural acumulat a casa” patissin “un dèficit tremend a l’hora d’assumir el català com a llengua habitual de comunicació”. En aquesta línia, Constantino Romero afirma: “No vaig conviure amb el català fins que va ser possible fer-ho”. Altres testimonis, com Paquita Díaz, també expliquen la seva relació amb la llengua catalana. Nascuda a Cué de Llanes, Astúries, la Paquita afirma que no el va aprendre perquè no va tenir la necessitat de fer-ho. “Amb el català no he tingut mai cap problema. Ni quan vaig venir, ni ara ni mai”, diu José Gutiérrez, nascut a Cascante del Río, Terol.
També com se’n va reconfigurar, arran de la migració, el sentiment de pertinença. José Hermosilla, procedent de Peralejos de las Truchas, Guadalajara, afirma: “El sentiment que tinc és castellà. Ara, em considero català també”. Per la seva banda, Antonia Dorado, nascuda a Fregenal de la Sierra, Badajoz, assegura estar contenta però afirma que “ja no són de cap lloc”. “Si anem al poble, som els forasters. I si som aquí, som els andalusos o els extremenys”.
El rol dels nouvinguts en el catalanisme i la defensa de drets i llibertats
Els periodistes i escriptors Josep Ramoneda i Andreu Claret conversen amb Manuel Campo Vidal sobre els mecanismes sobre els quals es va fonamentar el contacte entre comunitats. Claret remarca que a Catalunya “històricament ha vingut molta gent de tot arreu” però que cal destacar que el “procés de fusió i de creació d’una societat que és catalana però que és nova” ha funcionat “molt millor del que era de preveure”.
Posa en especial relleu la importància del fet que persones procedents de diferents punts d’Espanya “van assumir les reivindicacions nacionals catalanes, les van fer seves, les van integrar en el seu ideari sindical, polític…”. Malgrat ser una minoria, diu, això ”va ajudar moltíssim” i insisteix que “la mateixa gent nacionalista de tota la vida, burgesa, ha de reconèixer i ha de fer un monument a aquesta gent perquè la Catalunya d’avui sense ells no es podria entendre”. A mode de conclusió, Claret afirma que “l’adveniment de Montilla a la presidència de la Generalitat és el gran canvi del país”. Josep Ramoneda comparteix la idea i reconeix que “és la primera vegada que les grans famílies cedeixen un lloc important” però puntualitza l’abast del procés de cohesió.
Ramoneda precisa que “el sistema d’integració és complicat i no és evident” i que, malgrat que “és cert que en les reivindicacions i en les lluites dels treballadors hi ha una incorporació plena d’arguments que tenen a veure amb l’autonomia i amb el factor nacional català”, això no implica necessàriament “una integració real de la societat”. Aquesta idea Ramoneda la resumeix afirmant que es pot dir “amb una certa versemblança que hi ha una Catalunya de Tv3 i una Catalunya de Telecinco i Antena 3. És a dir, ha funcionat, no hi ha hagut conflicte però el ‘demos’ català segueix sent un ‘demos’ molt complex i bastant fragmentat”.
