Imagen de Freepik

Com viu una família una mirada dirigida a un fill amb discapacitat quan no és inclusiva? Com se senten davant algunes mirades de pena o de llàstima? Noemí Font comparteix la seva experiència a ‘El diari de la ratolina Emma‘ amb la Mireia, la mare de la Bruna, una nena de 5 anys que va en cadira de rodes a causa d’una lesió medul·lar. Tant la Noemí, quan va amb l’Emma pel carrer, com la Mireia, quan va amb la Bruna, han sentit aquestes mirades indesitjades, que “es claven al pit com un punyal”, diu la Noemí.

Noemí Font és mestra, activista per la inclusió, mare de l’Emma Joana i lluitadora incansable per a la defensa dels drets de la seva filla i dels infants que, com ella, tenen una discapacitat. Ha liderat un moviment de curses infantils adaptades que no para de créixer i en la seva lluita per una escola inclusiva va aconseguir que la seva filla fos la primera alumna de Catalunya a tenir infermera a l’escola. Li agrada fer soroll a Twitter a favor d’un canvi de mirada vers una societat més inclusiva. És autora de ‘La revolució de Shiwa’ i del pòdcast ‘El diari de la ratolina Emma’.

La Mireia fa la diferència entre les mirades de pena i les de fascinació o admiració . “Són les que miren i veuen la nena que és capaç de fer moltes coses, la persona i no només a la cadira”. Però hi ha gent que va més enllà i s’atreveix a fer tot tipus de preguntes, algunes molt incòmodes. “Un dia una senyora al mercat em va preguntar com fa pipí la meva filla”. Una mirada inclusiva a un nen o nena amb discapacitat ha de ser respectuosa i alegre, perquè són criatures però cada vegada s’adonen més de com les miren. “Sabem que un dia les nostres filles hauran d’aprendre a gestionar i posar límits a aquest tipus de situacions”, afirma la Noemí.

Escolta el pòdcast, aquí:

Segueix el fil a twitter #diariratolinaemma