Una cinquantena de bloggers i usuaris força actius de Twitter es donen cita al vestíbul de la sala de teatre Villarroel. Els han convidat a una preestrena del muntatge Íncubo organitzada especialment per a ells, perquè expliquin als seus seguidors les sensacions que els provoca l'obra d'Álex Mañas. JOAN CASTILLO, E-UreK "L'únic que estem fent és fomentar el boca-orella, donar l'oportunitat que la gent parli i que ho expliqui en el moment que ho està vivint, no quan se n'ha anat sinó ara. Ara tinc aquesta impressió i ara l'explico." Abans que comenci l'espectacle, els organitzadors faciliten l'accés a la xarxa Wi-Fi, recorden que els missatges han d'incloure la paraula clau "incubo" i expliquen les normes d'aquest experiment sense precedents de teatre 2.0: no fer fotos ni vídeos, perquè en facilitaran les que calgui, i -sobretot- no revelar les claus de la trama de l'obra i molt menys el final. RAQUEL LLORT, @raquelllort "M'ha agradat molt la sensació de, tot i passar por, passar nervis, passar tensió, poder twitejar i poder compartir-ho. M'ha agradat moltíssim l'experiència." FERRAN PALLÀS, @ferranbdn "Intentar copsar el que estaves sentint realment dintre teu amb el que estava passant a sobre de l'escenari i veure el que estava dient la resta... Tot ha estat una experiència molt xula." MARTA ABELLA, @martaabella "Amb la temàtica que és, la tensió que genera, els nervis, l'ansietat... complicat twitejar-ho però, al mateix temps, permet twitejar coses més intenses que no pas el detall de si algú entra, algú surt o la roba que porta la noia." L'obra ha agradat al públic twitaire i en general l'experiència ha estat satisfactòria, tot i que alguns han preferit no twitejar gaire i centrar tota la seva atenció en el que passava sobre l'escenari. RICARD PLANAS, @ricky_delirium "Per viure l'experiència del teatre, has d'estar completament immers en aquest món. I si has d'estar pel mòbil, o per l'ordinador o pel que sigui... És com quan la gent va al teatre i xerren entre ells. Jo crec que, si la gent pot twitejar en una obra de teatre, és perquè realment s'avorreix." Preguntem-li a l'autor i director si la seva obra és apta per ser vista amb un mòbil a la mà i un ull pendent del Twitter. ÀLEX MAÑAS, autor i director d''Íncubo' "Un assaig general, una prèvia, una cosa així... està bé. Després, home, si sempre al teatre estiguéssim tots amb el mòbil, doncs no em semblaria bé. Com no em sembla bé al cinema ni en cap altre espectacle que necessiti una concentració." JORDI GONZÁLEZ, vicepresident per Art i Continguts del Grup Focus "El poder de concentració d'una persona que està twitejant pot ser molt més elevat que el poder de concentració d'una persona que simplement està observant, perquè a la vegada que observa té l'obligació de pensar i després desenvolupar el que pensa i explicar-s'ho amb un altre. Aquesta conversa obliga l'espectador a aquesta concentració que jo crec que a vegades li costa tenir quan simplement és un fet d'oci." El teatre incorpora cada cop més noves tecnologies. Si el públic s'hi engresca, potser arribarà el dia en què qualsevol representació vagi acompanyada d'una conversa en paral·lel a les xarxes socials. De moment, la primera experiència ha estat tot un èxit per donar a conèixer 'Íncubo' entre els internautes.
Els responsables de la comunicació d”Íncubo’ saben que la millor manera d’atraure públic és que la gent en parli. En l’era de les xarxes socials a Internet, la millor manera d’aconseguir-ho és que els primers a veure-la siguin els internautes més ben connectats. Per això els van convocar, fent servir els seus mateixos mitjans, a una preestrena específica adreçada a “la gent de la xarxa”.
Si us plau, no apaguin els mòbils
La peculiaritat de la representació és que, en lloc de demanar al públic en començar que apagui el mòbil, se’l convida a silenciar-lo i deixar-lo connectat per anar comentant a Twitter allò que passa a l’escenari. De fet, La Villarroel facilitava la connexió a Internet via Wi-Fi. Un cop informats de la contrassenya d’accés a la xarxa i de l’etiqueta #incubo amb què s’hauran d’identificar els missatges, els espectadors 2.0 assumeixen el compromís de no fer fotos ni vídeos (se’ls hi facilitaran els oficials amb més qualitat) i, sobretot, de no revelar els secrets de la trama. Es tracta de comunicar les sensacions que els provoca tot allò que estan veient, no de fer-ne una crònica.
Aquest punt és especialment important en una obra que el seu autor descriu com una barreja de conte i psico-thriller, en què l’espectador experimenta sentiments de por, ràbia, indignació i fins i tot una certa síndrome d’Estocolm a mesura que va descobrint el perfil psicològic i les intencions de cadascun dels personatges. El repàs “a posteriori” de tots els missatges que els twitaires van anar publicant mentre veien ‘Íncubo’ permet fer-se’n una idea, alhora que recull els “links” als comentaris més extensos que s’han anat publicant en blogs.
