Les dades del padró municipal de la ciutat de l’any 2023 ens diuen que les persones en llars unipersonals, és a dir, que viuen soles, són el doble en percentatge i nombre que l’any 1991. De tot aquest col·lectiu que viu en soledat, les persones grans són majoria: un 43 % del total.
Aquest escenari ens fa reflexionar en general, però també lingüísticament. Ens preguntem si el mot solitud i soledat volen dir el mateix. La proximitat semàntica d’aquestes paraules ens fa ballar sovint el cap, i no n’hem estat els únics al llarg de la història. Tenen algun matís de significat entre si? Hi ha moments en què convé utilitzar-ne una o l’altra?
Als ‘Mots endiumenjats’ del btvllengua, mirarem de treure’n l’entrellat i descobrirem què amaguen aquests mots i quin ha estat el seu recorregut vital.
“Solitud” i “soledat”, cosines germanes, en realitat
Si les famílies de paraules també fessin dinars familiars, soledat i solitud es trobarien. Provenen d’una mateixa àvia però de mares diferents, són cosines, doncs. L’àvia va ser “SOLUS” i, segons les nostres fonts, podem afirmar que la primera a néixer va ser “SOLITUDO” i que més tard, en època tardana, va treure el cap “SOLITAS”.
Els nostres diccionaris prioritzen la germana gran, és a dir, solitud. Quan la busquem al diccionari se’ns dona la definició completa i en canvi quan busquem soledat se’ns remet a solitud per saber què vol dir.
“Solitud”, de moda, gràcies a Caterina Albert
Caterina Albert Paradís, amb el pseudònim Víctor Català, va donar a solitud l’any 1905 un espai immortal amb la publicació de la seva novel·la més coneguda, precisament amb aquest nom: ‘Solitud’. Gràcies al Corpus textual de l’IEC podem arribar a saber curiositats com que la paraula “solitud” hi surt 12 vegades. Es tracta d’una de les obres més importants del Modernisme literari català i una de les obres cabdals de la literatura catalana de tots els temps. Animem a recuperar-ne la lectura amb un fragment:
Entraren en una sala gran, hont no hi havía altres mobles que un rellotge de caixa, un parell de taules y unes quantes cadires. A terra, estesa sobre l’empostissat y arrambada a la paret, jeya una llarga viga, que pareixía una serpent morta. Veyent aquella sala esbalandrada la Mila’s recordà de la solitut de les montanyes, amortallades per la boyra negra del capvespre, y sentí esgarrifanses.”
El “príncep dels poetes” les feia anar totes dues per igual
Josep Carner, “el príncep dels poetes”, va utilitzar indistintament totes dues paraules. Aquí tenim dos exemples en què apareixen tant “solitud” com “soledat”. El primer correspon a ‘L’idili dels nyanyos’, del 1903; i el segon, a ‘Cartes a Jaume Bofill i Mates’, del 1922:
“La seva soletat se li havía fet una obsesió. Quan el sol se ponía, els ulls se li humitejavan.””
“M’és indiferentíssima la impressió errada que pugui causar a algú el meu determini; és més, no deixo de sentir una certa àcida joia, un amor propi en una solitud.””
Si ens hi fixem bé podem veure que el 1903 Carner escrivia soletat i no pas soledat, no va ser fins la fixació ortogràfica de Pompeu Fabra el 1917 que es va fixar definitivament la forma soledat. El mateix va passar amb solitut, que abans de l’ortografia de Fabra alternava lliurement i finalment ell va establir com a “solitud”.
I què en va dir Fabra d’aquestes dues paraules?
Pompeu Fabra ja alertava de la preferència de “soledat” per sobre de “solitud”
Les ‘Converses filològiques’ de Fabra són 915 escrits curts, bona part dels quals es van publicar al diari ‘La Publicitat’ durant els anys vint. En aquests textos Pompeu Fabra parla didàcticament sobre qüestions molt diverses de llengua La parella de cosines soledat–solitud també hi és.
Fabra va detectar que en el seu temps ja hi havia la tendència que el parlant se sentís més familiaritzat amb paraules properes al castellà i soledat–solitud era una de les seves moltes preocupacions. És per això que ell avisava d’aquest fenomen lingüístic per evitar que es perdessin formes catalanes.
El català formant noms abstractes mitjançant els sufixos -esa, -dat, -ia, -ança, etc., corresponents als castellans -eza, -dad, -ía, -anza, etc., la llengua tendeix a fer correspondre un derivat en -esa a un derivat en -eza, un derivat en -dat a un derivat en -dad, etc. Així veiem recular ‘privadesa’ davant ‘privança’, ‘saviesa’ davant ‘sabiduria’, ‘solitud’ davant ‘soledat’.”
Ell mateix, però, no suggereix bandejar pas soledat, sinó que recomana mantenir totes dues formes però que l’ús d’una no faci perdre l’ús de l’altra.
Així doncs, “soledat” i “solitud” són sinònims absoluts o no?
Els diccionaris ens diuen que sí. Nosaltres hi confiem però no ho tenim tan clar. És possible que solitud tingui algun matís que soledat no té i a l’inrevés? Seria l’explicació de perquè totes dues s’han mantingut vives fins ara. Sí que podríem arriscar-nos a dir, si més no, que entre aquestes dues paraules hi ha avui dia una qüestió de registre en què soledat correspondria a un àmbit més general i col·loquial i, en canvi, solitud quedaria més restringida a àmbits més formals. En tot cas, el que sí que tenim ben clar és que, com deia Fabra, cal preservar-les totes dues i no deixar que cap caigui en l’oblit.
