Sovint dubtem a l’hora d’utilitzar la conjunció sinó o bé la locució si no en català, però hi ha diferències entre totes dues formes. T’expliquem com poder distingir-les per poder-les escriure de manera correcta.
No així, “sinó” aixà
La conjunció sinó la utilitzem per expressar contrastos, les oracions que expressen contrastos s’anomenen oracions adversatives excloents; és a dir, el segon element de la frase exclou el primer. I la partícula que ens ajuda a poder expressar això és el sinó.
Com a exemple podem posar aquestes oracions:
- No arriba dimarts sinó dimecres
- No menjarem carn sinó peix
En tots dos casos la segona part de la frase corregeix de manera completa el que s’ha dit a la primera.
“Sinó” exclou, “però” matisa
Vegem la diferència entre oracions amb sinó i oracions amb però. Ja hem vist que el sinó és excloent, en canvi, el però introdueix matisacions, aclariments, oposicions que contrasten però que no exclouen totalment. Tècnicament, però encapçala oracions adversatives no excloents.
- Volia anar de vacances, però no tenia clar on
- Canta bé, però arriba al do
“Si no” ho veus clar, t’ho torno a explicar
Una altra cosa és la locució si no, que és la unió de la conjunció si i de l’adverbi de negació no. Aquesta partícula acompanya oracions condicionals.
- Cal que plogui; si no, aniran mal dades
Per poder veure’n la condició, de vegades és necessari cercar-la en la informació que se’ns dona.
- Cal que plogui; si no [plou], aniran mal dades
Com veiem, doncs, en aquesta frase s’estableix una condició: que plogui. Si aquesta condició no es dona —si no plou— l’oració conclou que aniran mal dades.
