Jaume Xifra (Salt, 1934 – París, 2014) és una figura singular de l’art català relacionada estretament amb la generació de París. És el primer dels artistes conceptuals catalans que van anar a la capital francesa als anys 60. En destaca la crítica vers la societat de consum, les estructures del poder i les dictadures a través d’unes propostes participatives i rituals, plenes de poètica. L’exposició “Jaume Xifra, home, natura, realitat” té un doble valor: d’una banda mostra tot el treball de l’artista i, de l’altra, el recupera després de morir intestat, gràcies a la intervenció de Pilar Parcerisas i un antic deixeble de l’artista que en va conservar les peces. La mostra es pot veure als Espais Volart fins al 28 de juliol.

Preguntes sobre el sentit de l’art

La comissària de l’exposició, Pilar Parcerisas, assegura que l’artista va fer un recorregut molt d’acord amb la seva època i alhora “es qüestionava què és l’art i quina és la seva relació amb el món i quina és la relació que l’artista ha de mantenir amb els altres i amb el món”.

Després de passar per Xile, de tornada a París, Xifra va fer tres peces que diu que són d’exorcisme. Es tracta d’unes corones dedicades als coronels que van fer el cop d’estat a Grècia, un maleta buida que fa referència al salt al buit que fa l’artista davant la tela en blanc i una totxana que és una peça d’antiart.

Una obra de marcat caràcter ritual

Parcerisas explica que, a partir d’aquell moment, va néixer una amistat entre ell i altres artistes catalans que vivien a París com Antoni Miralda, Joan Rabascall, Benet Rossell o Dorothée Selz, i amb ells va crear unes festes rituals col·lectives en què tant els colors, com els menjars, com l’enginy ritual i sacerdotal, recalca Parcerisas, venien de Xifra.

Als anys 70, l’artista va crear objectes impossibles i irreversibles, com tisores que no poden tallar, o l’acció de punxar 500 globus. La part final de la seva obra la representen els retrats psicomòrfics, en els quals va recuperar el món del retrat i hi va incorporar objectes i elements naturals, que combinava a través de fórmules.