Alguns no havien ni nascut quan fa ja dues dècades va néixer a Barcelona un festival de música avançada amb el nom de Sónar. 20 anys després encara es fa difícil definir la música que s'hi cou. "Música avanzada es, para mí, música que esta hecha con tecnología, no con instrumentos tradicionales." "Tiene que ver mucho con el sonido digital y es avanzada porqué tiene una búsqueda detrás." Una cerca que, per exemple, ha portat al trio novaiorquès Liars (un dels plats forts d'avui) a desfer-se del seu post-punk i abraçar l'electrònica suau i sofisticada. La gran novetat d'aquest any és sense dubte el canvi d'ubicació del festival que es fa ara al recinte Firal de Montjuïc. L'objectiu dels organitzadors ha estat ampliar l'espai i millorar, així, la circulació dels assistents. I és evident que ho han aconseguit. "Molt més obert, menys condensat. Tothom pot caminar bé." "M'ha agradat perquè és més gran i hi ha més àrees." Hi ha més espai, d'acord, però hi ha qui creu que s'ha perdut la màgia del recinte anterior. "Al Macba hi havia més ombra, era més íntim." A més, ara es fa necessària, més que mai, la crema solar. Hi ha qui ho celebra. "A Anglaterra mai tenim tant sol." I qui no. "Este año falta en el escenario principal un poco más de sombra." Molèsties puntuals que no posaran fi a les ganes de passar-s'ho bé i de descobrir sons nous. "És la gràcia del Sonar. Cada any té alguna perleta que et deixa intuir que escoltaràs la pròxima dècada." Les possibilitats són moltes. Un tota de 136 actuacions d'una 20a edició del Sónar que, tot just, acaba de començar.
“Si penso amb el cap, entenc el canvi; però si penso amb el cor, no. Hi ha més espai, però té menys ànima”. Així resumeix la Ira Almeida, una portuguesa que fa set anys que visita el Sónar, la sensació que aquest dijous deien tenir molts veterans del festival al nou espai. Pel George Grass, en canvi, és la primera vegada al Sónar i està encantat amb el recinte: “les persones acostumem a tenir resistència a tot allò que és nou. No puc comparar amb l’anterior recinte, però crec que aquest està molt ben organitzat”. Les opinions es divideixen entre la satisfacció dels visitants nous i la nostàlgia dels veterans. Tots coincideixen a destacar, però, la comoditat d’un recinte molt ampli on és difícil trobar cues llargues (més enllà d’esperes d’entre cinc i deu minuts per comprar tiquets de begudes) i ja no és necessari esperar abans dels concerts per poder accedir als escenaris, tal com passava al Macba i el CCCB quan algun artista destacat oferia un concert o una sessió.
El recinte ha guanyat, a més, molts espais d’ombra. Al SónarVillage, l’única zona de concerts a l’aire lliure de Montjuïc, hi ha almenys tres grans zones d’ombra gràcies a enormes pèrgoles que van d’una punta a l’altra de l’escenari. Els altres tres espais, el SonarComplex, el Sonardôme i el SonarHall són interiors.
De fet en aquest últim, ambientat amb una llum molt tènue i envoltat de cortines vermelles, sembla més de nit que de dia i això suscita crítiques entre alguns assistents. “Per estar a les fosques podrien haver celebrat el festival de dia i de nit al recinte de Gran Via”, diu el Paco Javega, de Granada. Javega creu que el nou recinte és claustrofòbic i diu que “hi ha massa ferro, té un aspecte més industrial. Es nota que han canviat de lloc per poder-hi encabir més gent i fer negoci”, conclou. El Javi Garcia va en el mateix grup, és la seva primera vegada al festival i en discrepa: “hi ha moltes zones interiors, és cert, però són molt àmplies i es nota que l’organització ha cuidat fins l’últim detall”, opina.
En tots els espais els lavabos s’han multiplicat, i també ho han fet les zones de restauració. Només al SónarVillage hi ha dues grans barres a les quals se sumen més parades de menjar. L’oferta gastronòmica del festival va des de les pizzes i les hamburgueses fins als burritos mexicans o els fideus japonesos. A les zones VIP, que aquest any són més àmplies i més restringides, l’oferta es diversifica, però l’espai és tan exclusiu que no hi deixen entrar cap periodista.
Les cues que trobem es formen per demanar begudes, especialment al migdia, quan s’arriba als 30 graus i el públic té més set. L’Óscar, un dels cambrers, assegura que els treballadors del festival han guanyat en qualitat amb aquest espai: “no treballem tan estressats, el públic està més repartit i la feina aquí és més agradable que al Raval”.
Fins i tot els tècnics ens expliquen que tenen una mica més de lloc per moure’s. El Fabio Rodrigues, un portuguès que resideix a Barcelona, assenteix amb el cap i és l’últim a dir-hi la seva: “si Barcelona vol ser la capital mundial de l’electrònica, necessita un gran espai on acollir milers de persones. El Raval era molt maco, però no era pràctic”.
