La historieta com a llenguatge a explorar. L'exposició "Oh Panòptica ficció" ofereix una visió de 360 graus de l'obra de Max, un dels veterans del còmic espanyol, les obres del qual han estat traduïdes i premiades a tot el món. Influenciat tant per les lectures de TBO dels anys 60 com per Art Spiegelmann o Robert Crumb, ben aviat va definir un estil inconfusible. "L'estil no és la manera de dibuixar, és la manera de veure el món. La manera de dibuixar la pots copiar a altres, però la manera de veure el món, no" Historietista, però també il·lustrador, ha realitzat nombrosos cartells i portades de discos. La mostra, que evidencia un centenar de les seves obres - la meitat d'originals- comença amb els seus últims llibres i col·laboracions, com aquí per a 'El País', i remunta el fil del temps, fins als anys 70. En aquella època Max, juntament amb Gallardo, Montesol o Nazario, va impulsar la famosa revista 'El víbora'. "Va significar, pel seu èxit, que poguessim realment començar a viure d'això de lo que ens agradava. Però ja et dic, era una època super divertida, no hi havia barreres" Ara, per mantenir viva la flama del còmic independent i donar un cop de mà a les noves generacions, Max ha triat quatre joves talents i els ha comissariat una exposició al mateix pis del centre.
“Abans de tot sóc un creador de ficció”. Així es defineix el dibuixant Max, que exposa al Santa Mònica un centenar d’obres, gairebé la meitat d’originals. La mostra, intitulada “Oh panòptica ficció!”, ens ofereix un panorama de tota l’obra de l’historiador, des de l’escena underground dels anys 70 fins avui, o més bé al contrari: la visita comença amb les últimes obres com ‘Vapor’ o ‘Oh, diabòlica ficción’, historieta publicada a ‘El País Semanal’. “Són les obres que més m’agraden, perquè son el fruit de tots aquests anys de treball”, explica. “Després amb la resta de la mostra s’estira el fil per veure d’on ve tot això.”
Al principi de tot hi trobem l’escena underground barcelonina, la creació de la revista ‘El Víbora’. “Va ser una època molt bona, érem lliures, no hi havia barreres”, explica. “Ara és més complicat, però no tant per una qüestió de censura, sinó per culpa del mercat, de la indústria que intenta portar els artistes cap a un camí, a fer llibres de gran consum. El perill és aquest: cada artista ha de poder seguir el propi camí.” Max diu d’ell mateix que és una esponja i que s’ha nodrit de moltes referències. Hi trobem la revista ‘TBO’, Hergé i els dibuixants de la línia clara, Walt Disney, Robert Crumb o Art Spiegelmann. Tot i així diu que “l’estil no és la manera de dibuixar, és la manera de veure el món”.
“Els dibuixants hem de fer pinya”
Al llarg dels anys s’ha adonat que la feina de dibuixant era “una feina solitària i mal pagada. Per això hem de fer pinya i ajudar els artistes de les noves generacions que volen mantenir viva la flama del còmic independent”. Un concepte que ha posat en pràctica en aquesta exposició: Max ha triat quatre joves talents i els ha comissariat una exposició al mateix pis del centre.
