(ACN) La diputada d’ERC i escriptora Jenn Díaz ha publicat ‘Violència en tres actes’ (La Magrana), un llibre on relata com als divuit anys va patir violència masclista i com va sobreposar-se per passar a ser supervivent. En una entrevista a l’ACN, Díaz afirma que sentia la “responsabilitat” de fer-ho públic, però defensa que el procés de cada persona és diferent.
El llibre navega entre una part íntima i una de més política que prové de la seva pròpia vivència com a víctima de violència masclista quan tenia divuit anys. Ja fa un temps la diputada ho va explicar en una intervenció a la cambra, i ara ho volia deixar també plasmat en un llibre, el format en què, reconeix, se sent més còmode. “M’interessava fer un llibre des d’una òptica de maduració, amb totes les eines que m’ha donat el feminisme, i també la política”, afegeix.
Un procés únic
El fet de posar-ho sobre la taula i reviure-ho li va portar també un sentiment de “responsabilitat” com a diputada, escriptora i també com a feminista, per fer un pas endavant i denunciar-ho públicament. Tot i això deixa molt clar que no es tracta d’un procés “únic” i “igual” per a totes les dones. “Em sabria greu generar frustració a dones que també tenen un cas, però que la seva reparació no passa per explicar-lo. No estem obligades ni li devem el nostre testimoni a ningú, també està bé si ho expliques només en un entorn privat, o no ho fas”, recorda. Un dels avenços més grans per Díaz, però, és el context actual que presenta un “feminisme desbordant”, i que no era el mateix quan ella va viure en primera persona el seu cas.
“Tothom ha de prendre consciència del seu paper”
Pel que fa al paper de la societat, a ‘Violència en tres actes’ es posa l’accent en la necessitat de no normalitzar ni validar certs comportaments dels agressors. “No oblidem que tenim un deure, tothom ha de prendre consciència del seu paper”, explica, “de cara a la víctima tothom opina, però quan es tracta d’intervenir es considera que és una qüestió privada. Si la violència s’ha validat entre tots, la reparació també s’ha de fer entre tots“, argumenta.
El protocol, necessari
Quant al protocol contra l’assetjament del Parlament, Díaz explica que és una “eina” de les diputades que es va implementar fa quatre anys per deixar constància que “la violència política existia”, també en un espai com la cambra. “Les lleis del Parlament no poden obligar als partits a tenir protocols específics, hi ha formacions que en tenen i d’altres no”, recorda, “però s’ha de donar empara a totes les diputades“.
Per això, defensa que l’opció de suspendre el protocol seria “totalment equivocada”. “Ningú diu que sigui perfecte o no sigui millorable, però hi ha unes línies definides i els protocols perquè siguin útils han d’estar vius, sempre poden tenir alguna fissura, per això s’ha de revisar, millorar i repensar per fer-lo més vigent”, assenyala.
