Els Oscars 2022 passaran a la història per la bufetada de Will Smith al presentador Chris Rock. Una acció que ha eclipsat els guanyadors de les estatuetes més preuades del cinema nord-americà. L’episodi d’aquesta gala se suma al llarg llistat de curiositats i anècdotes dels 95 anys d’història de l’acadèmia més poderosa de la indústria del cine.
Bufetades, errors de lectura en els sobres, discursos breus, discursos llargs, discursos polítics ,”And the winner is…” o “And the Oscar goes to…”? Curiositats d’una gala que es troba entre els esdeveniments més mediàtics del cinema mundial. Us proposem un viatge per la intrahistòria dels premis més glamurosos del setè art.
La bufetada de Will Smith a Chris Rock
Any 2022
Will Smith ha donat una bufetada a un dels presentadors de la gala dels Oscars 2022, Chris Rock, i li ha cridat ” treu el nom de la meva dona fora de la teva puta boca”. L’actor, que minuts després ha rebut l’Oscar a millor actor pel seu paper a ‘El método Williams’, ha pujat a l’escenari, ha anat directe cap a l’humorista, li ha creuat la cara, i ha tornat al seient, després que Chris Rock fes una broma sobre el cap rapat de la companya de Smith i actriu Jada Pinkett que pateix alopècia. Ni els intents del raper Sean Diddy Combs, que ha pujat a continuació, ni els acudits d’Amy Schumer, una de les presentadores de la gala, han aconseguit treure ferro a la tensió del moment.
Al recollir el seu premi, Will Smith s’ha volgut excusar apel·lant al seu paper de protector de la seva família, i ha assegurat ésser un “recipient ple d’amor”, unes explicacions que tampoc han servit per fer oblidar un moment que ha aconseguit eclipsar una gala, en general, força insípida.
“Au, va, llegeix-ho tu”
Any 2017
Warren Beatty i Faye Dunaway són els encarregats d’entregar l’Oscar a la millor pel·lícula de la 89a edició dels premis. Beatty va obrir el sobre, va llegir la targeta, es va quedar sorprès, la va tornar a llegir i és evident que alguna cosa no li quadrava. El públic va començar a riure, pensant que feia broma. Però no. Estranyat, va ensenyar el contingut de la targeta a Faye Dunaway, i aquesta va interpretar que l’estava convidant que ho llegís: ‘La La Land’, exclama, i els membres de l’equip del film es van aixecar, contents. Té molt de sentit que hagin guanyat ells, ja s’han endut els premis a millor director i millor actriu, entre d’altres, i partia com la principal favorita.
I llavors, amb tot l’equip a l’escenari, el seu productor, Fred Berger, va anunciar que hi havia un error i que la veritable guanyadora és ‘Moonlight’ (Barry Jenkins, 2016). Què dimonis ha passat aquí?
En essència, un error humà. A l’hora de rebre el sobre que anunciava la millor pel·lícula, algú es va confondre i va entregar a Beatty i Dunaway una còpia del sobre que anunciava el premi a la millor actriu i que havia anat a parar a Emma Stone per, aquest cop sí, ‘La La Land’ (Damien Chazelle, 2016). Van ser només uns segons, però van fer la volta al món i van suposar que la 89a edició dels Oscar acabés entre el ridícul i l’estupor.
“And the winner is…”
Any 1990
Des del 1929 i fins al 1989, la frase que més nerviosos posava als assistents a la gala era “And the winner is…” (“I el guanyador és…”), perquè marcava la diferència entre la glòria del guanyador i el somriure impostat del que es quedava amb la nominació. A partir del 1990, però, l’Acadèmia va decidir canviar la fórmula per un més esportiu “And the Oscar goes to…” (I l’Oscar és per a…) perquè eliminava l’element competitiu inherent a l’expressió anterior i deixava de separar als nominats entre guanyadors i perdedors. Anys més tard, el 2003, Kirk i Michael Douglas van recordar aquest canvi que marcava, també, les diferències entre el vell i el nou Hollywood.
La pitjor obertura de la història?
Any 1989
Si heu aconseguit aguantar els 11 minuts i mig de número musical, teniu tota la nostra admiració. L’Acadèmia va decidir recórrer al productor Allan Carr per organitzar la 61a gala dels Oscar i, d’entrada, semblava que era una bona idea: Carr era un reputadíssim productor de Broadway i un dels noms darrere de l’èxit de ‘Grease’ (Randall Kleiser, 1978). Vist així, què podia sortir malament?
Doncs tot. Allan Carr era un mitòman del vell Hollywood que va decidir fer una versió kitsch i passada de voltes dels musicals clàssics. Per a això, va obligar una jove actriu a fer de Blancaneu amb veu aguda, acompanyada per un jove Rob Lowe que no sabia què feia allà.
Al llarg de, com dèiem, més d’11 minuts de número musical d’obertura, el públic, cada cop més atònit, va veure coreografies ridícules i desganades, adaptacions de cançons escrites amb un gust dubtós i interpretades amb encara menys gràcia, decorats rocambolescs que s’anaven succeint un darrera l’altre, i una sensació generalitzada de desconcert i de luxe mal entès que desmentien el “com més, millor”.
Ras i curt, l’espectacle inicial es va considerar el pitjor de la història de la gala, arruïnant la carrera d’Allan Carr, contribuint a enfonsar la de Rob Lowe i anul·lant qualsevol esperança de fama per a Eileen Bowman, la jove actriu que feia de Blancaneu. A sobre, la Disney va demandar l’Acadèmia, argumentant que no li havien demanat permís per utilitzar el seu personatge i acusant la gala d’haver malmès la imatge de la dolça princesa. Per cert, i per acabar-ho d’adobar, la 61a edició dels Oscar va ser la gala que es va retransmetre a més països fins al moment, 91 en total, incloent la Unió Soviètica. Van triar el millor moment per fer-ho.
El discurs més polèmic
Any 1978
L’actriu Vanessa Redgrave va rebre una nominació als Oscar a la millor actriu de repartiment per ‘Julia’ (Fred Zinneman, 1977), en què interpretava una activista a favor dels jueus assassinada pels nazis. El problema era que Redgrave s’havia manifestat molt clarament a favor dels drets de Palestina, cosa que va enfadar als membres de la Jewish Defense League, un lobby jueu nord-americà que van arribar a cremar retrats d’ella i organitzar manifestacions de protesta per la nominació.
Probablement, els membres del lobby encara devien posar-se més de punta quan van veure que Vanessa Redgrave guanyava l’Oscar i que en el seu discurs de recollida agraïa Hollywood que no s’hagués deixat intimidar per, citem textualment, “matons sionistes” (“zionists hoodlums”). Un comentari que va despertar xiulets i tímids aplaudiments del públic. El guionista Paddy Chayefsky (fervent partidari de l’Estat d’Israel), que pujava a continuació a entregar un premi, va contestar a Redgrave que “amb donar les gràcies ja n’hi hauria hagut prou”.
L’espontani que no vestia d’esmòquing
Any 1974
El 1974, l’actor David Niven estava presentant l’actriu Elizabeth Taylor quan un home despullat va aparèixer corrent darrere seu i va travessar l’escenari. La irrupció de l’espontani, el promotor cultural Robert Opel, va provocar la riallada de la platea, mentre que Niven tirava de la seva flegma britànica i deixava anar: “No és fascinant si pensem que, probablement, aquesta serà l’única riallada que aquest home rebrà per despullar-se i mostrar-nos les seves mancances?”. No queda clar si Robert Opel era realment un espontani o si el número estava preparat, però la seva irrupció el va fer popular fins que, cinc anys més tard, va morir assassinat en el seu estudi per dos lladres.
L’aplaudiment més llarg
Any 1972
Charles Chaplin va tenir una relació complicada amb Hollywood i amb l’AMPAS. El 1928 va veure com totes les nominacions que havia aconseguit amb ‘El circo’ li eren retirades per, a canvi, donar-li una mena de premi honorífic que semblava una concessió humiliant al seu talent, donada per la seva enemistat amb alguns magnats de la indústria. Posteriorment, les seves cèlebres pel·lícules van rebre diverses nominacions, però mai un Oscar. I, a sobre, l’únic premi en competició que va rebre va ser per la banda sonora de ‘Candilejas’… 20 anys més tard de la seva estrena, perquè el film no s’havia estrenat abans a Los Angeles i, per estatuts, no podia anar als Oscar.
Amb tot plegat, i si hi sumem l’exili de Chaplin a Suïssa fart que el govern nord-americà l’investigués per filocomunista, quedava clar que Hollywood tenia un deute pendent amb ell. Per això, no hauria de sorprendre que, quan l’Acadèmia va atorgar-li un Oscar honorífic, la platea respongués amb una ovació, tots drets, de 12 llargs minuts. Chaplin, per una vegada, semblava més que satisfet.
El presentador més repetit
Anys 1940 – 1978
La qualitat de les pel·lícules que rodava el comediant Bob Hope feia molt difícil que mai s’enfilés als escenaris dels Oscar, però tot i això, l’humorista més estimat pels estàndards de l’American Way of Life és un rostre clau per a aquests premis. Al llarg de més de 35 anys, Hope va ser el presentador de la gala en 19 ocasions i va ostentar, així, a un rècord que sembla lluny d’ésser batut. I més, encara, quan les gales actuals han tingut tants problemes amb els presentadors que, en les darreres ocasions, han optat per prescindir d’aquesta figura. Aquest any hi haurà tres presentadores: les actrius i comediants Amy Schumer, Wanda Sykes i Regina Hall.
El discurs més breu
Any 1963
Dues paraules: “Thank you”. És a dir: “Gràcies”. Aquest va ser tot el discurs que Patty Duke va declamar al rebre l’Oscar a la millor actriu de repartiment per ‘El miracle d’Anna Sullivan’ (Arthur Penn, 1962). A vegades, la brevetat és la millor opció quan t’està veient tanta gent.
El discurs més llarg
Any 1943
Set nominacions va rebre al llarg de la seva carrera la britànica Greer Garson, i es va convertir en una de les actrius més considerades per l’acadèmia de la història dels Oscar. I tot i això, només es va endur una estatueta per ‘La señora Miniver’ (William Wyler, 1942). Potser per això mateix, perquè ja intuïa que no tornaria a pujar a recollir un premi, el discurs d’agraïment de Garson va durar sis llargs minuts, que pot semblar poc, però que quan estàs en gala es fan eterns. Després d’aguantar la tabarra de l’actriu, els organitzadors de les gales van decidir limitar els discursos dels premiats a 45 segons.
La primera de totes
Any 1929
L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfica d’Amèrica (l’AMPAS, en anglès) va ser creada el 1927 per endreçar la indústria caòtica i exitosa del cinema nord-americà. Dos anys més tard, la institució va organitzar els primers premis Oscars en una gala celebrada a l’Hotel Roosevelt de Hollywood i que va consistir en un sopar i en una cerimònia de només 15 minuts. Res a veure amb les quatre hores que dura actualment.
‘Wings’ (William A. Wellman, 1927) va endur-se el premi a la millor pel·lícula. Frank Borzage i Lewis Milestone van endur-se els Oscars a millor director en la categoria de comèdia i drama, respectivament, perquè en aquella primera edició encara es feien diferenciacions segons el gènere del film. Janet Gaynor es va endur l’estatueta a la millor actriu, però cap dels guanyadors es va endur una sorpresa, perquè els premiats es van anunciar amb antelació. I qui va ser el millor actor? Ah, aquest és un altre tema…
L’Oscar nazi
Any 1929
L’actor suís Emil Jannings va ser una de les grans estrelles del cinema mut internacional. Intèrpret intel·ligent i elegant, la seva corpulència contrastava amb una delicadesa a l’hora d’expressar els sentiments més variats en una època en què molts actors, que no podien utilitzar la veu, exageraven davant de la càmera. Per la seva feina als films ‘La última orden’ i ‘El destino de la carne’ va rebre el primer Oscar al millor actor de la història (en aquella edició, els premiats podien ser-ho per més d’un treball) i, a més, va ser la primera estatueta que es va entregar a la gala. Tot plegat va ratificar el prestigi i la importància de Jannings.
Llavors, on és el problema? Resulta que, poc després de rebre l’Oscar, amb l’arribada al poder de Hitler a Alemanya el 1933, Emil Jannings es va convertir en un dels fervents partidaris del règim nazi. Ja fos per veritable afinitat ideològica o per pur oportunisme professional, va rodar treballs de nacionalisme propagandístic i antisemita, va donar suport al govern de Hitler i va mirar cap a una altra banda mentre els seus companys de professió s’havien d’exiliar o, com en el cas del cineasta Kurt Gerron, eren assassinats als camps de concentració.
Amb la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial, els intents de Jannings de tornar al cinema van ser sistemàticament denegats pels aliats, i avui dia, si preguntes per ell a Hollywood, faran veure que no saben de qui parles.
