Els productors de documentals dediquen molt de temps a fer que els números quadrin. A més, els que volen utilitzar imatges del No-Do ho tenen més complicat. Valen uns 12 euros el segon, fins a 1.000 euros el minut. El mateix passa amb imatges prèvies al Franquisme que va enregistrar la Generalitat a través de l'empresa pública Laya Films. Ara els productors de documentals han presentat la Declaració de Reus. Demanen la gratuïtat de les imatges perquè consideren que són patrimoni històric que es van finançar amb diners públics i que ja han estat pagades. "En aquella època el No-Do tenia el monopoli, són imatges de excepcionals que només tenia ell." Si fossin imatges gratuïtes hi podrien accedir més fàcilment els productors de documentals, però també investigadors i professors. El seu model és el de l'arxiu nacional dels Estats Units, que permet usar imatges com aquestes dels camps de concentració nazis de manera gratuïta, pagant només unes taxes pel suport en què s'entregen els documents. A més, als Estats Units un cop se cedeixen les imatges, no hi ha límit temporal per fer-les servir. "només et cedeixen les imatges per cinc o 10 anys. Hi ha documentals que s'estan fent ara que en cinc anys no es podran veure. Per tant, també es posa límits a tota la creació i documentació que s'està generant." Els impulsors de la Declaració de Reus continuen recullin adhesions. A mitjà termini faran arribar la Declaració a les administracions.
‘Noticiarios y documentales’, el ‘NO-DO’, era el servei informatiu durant el Franquisme. Va generar centenars d’imatges que ara, passats els anys i sense tenir en compte la ideologia que hi ha al darrere, s’han convertit en patrimoni històric excepcional, representatives d’una època en la qual el ‘NO-DO’ tenia el monopoli, per la qual cosa és difícil trobar-ne amb la mateixa varietat. A més, les imatges del ‘NO-DO’ van sortir d’institucions franquistes, i es per això que es van pagar amb diners públics.
Tenint-ne en compte l’excepcionalitat, el valor i l’origen, ara els productors de documentals en demanen la gratuïtat. I també ho demanen per a les imatges d’abans i durant la Guerra Civil de la productora Laya Films, que depenia de la Generalitat Republicana. Els productors expliquen que només un segon d’imatges els pots costar 12 euros i un minut pot arribar fins als 1.000 euros. A més, la cessió dels usos dels documents gràfics es limita a cinc o 10 anys.
Per tot plegat a finals de 2014 van concretar la reivindicació en la Declaració de Reus, que aquesta setmana han presentat a Barcelona en el marc del festival DocsBarcelona. El manifest ja té 300 adhesions, esperen recollir-ne més i a mitjà termini fer-lo arribar a les administracions. Ara les imatges del ‘NO-DO’ i de Laya Films depenen de la Filmoteca Española i de la Filmoteca de Catalunya.
El model dels impulsors de la Declaració de Reus és la National Archives and Records Administrations (NARA) dels Estats Units. Aquesta institució cedeix les imatges gratuïtament, només s’han de pagar unes taxes, per exemple, del cost del suport en què es donen les imatges. Els productors asseguren que si la documentació gràfica fos gratuïta se’n beneficiaria el món audiovisual, però també els investigadors i els professors.
