Són les càmeres de seguretat del supermercat on un dels gihadistes de París va segrestar fins a 19 ostatges i en va matar quatre. Les imatges van sobreviure a la desactivació de les càmeres perquè s'enregistraven en un ordinador remot. La majoria de supermercats ja disposen de sistemes com aquest, atès que durant els últims anys han millorat, s'han abaratit i no han parat d'instal·lar-se'n. RICARD MARTÍNEZ, president Associació Professional Espanyola de Privacitat (APEP) "El que jo aprecio, no com a expert jurista sinó com a ciutadà, és una tendència de la població a instal·lar sistemes de videovigilància per la simple percepció d'inseguretat. Això fa que creixin les instal·lacions, fins i tot algunes que potser no són necessàries: no hi ha cap finalitat, però multipliquen els impactes en la privacitat de les persones." Molts impactes gratuïts, segons els experts, perquè la renúncia a la privacitat no necessàriament porta més seguretat. Per exemple, les càmeres no s'instal·len allà on s'ha demostrat que són més útils, els recintes tancats i solitaris com ara un pàrquing, sinó allà per on passa tothom. A Barcelona, hi ha una trentena de càmeres de seguretat públiques, i només la meitat són a la Rambla. Però ara el que ara més preocupa als professionals de la privacitat és que, amb la nova amenaça terrorista internacional, els governs tornin a regular a corre-cuita aspectes que s'han de legislar amb calma. Els canvis legislatius després dels atemptats de París ja s'han posat en marxa. GEMMA GALDON, directora d'investigació Eticas Consulting "En un moment en el qual la ciutadania sent por, prenem decisions que a vegades poden ser menys racionals o més guiades per la por que no pas per l'anàlisi concreta de què és el que necessitem com a societat. Sempre diuen que la lògica és la primera víctima de la por." Galdon creu que es rebaixaran les exigències als operadors, públics o privats, que vulguin videovigilar espais. Per tant, que estarem més vigilats sense tenir massa clar com aquesta videovigilància impacta sobre la nostra percepció de seguretat o sobre la nostra seguretat objectiva.

Així com els atemptats terroristes com els de l’11-S o l’11-M van fer canviar moltes normes de seguretat, els experts esperen que els de París també ho facin. “Segurament rebaixarem les exigències que hem posat fins ara als operadors que volien videovigilar espais públics”, augura la consultora Gemma Galdon, que no preveu que proliferin encara més les càmeres de videovigilància, però sí que se’n creuin millor les dades amb altres sistemes de control.

Els dos experts que van participar dijous a la xerrada sobre videovigilància organitzada per l’Associació Professional Espanyola de Privacitat (APEP) destaquen que cada cop ens observen més càmeres, però que sovint l’ús que se’n fa no és el més eficaç per a la seguretat. Ricard Martínez, jurista expert en privacitat que presideix aquesta associació, considera que les normatives sobre videovigilància a Espanya són prou confuses. En part perquè les lleis que la regulen han estat aprovades o desenvolupades massa sovint amb presses, com a reacció a un atemptat o a una amenaça puntual de seguretat. La Llei orgànica sobre la utilització de videocàmeres en espais públics per part de la policia va entrar en vigor 23 dies després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor guipuscoà del PP, i després ni tan sols se’n va concretar el reglament. “La lògica és la primera víctima de la por”, recorda la directora d’investigació d’Eticas Consulting, Gemma Galdon, en explicar que “en un moment en què la ciutadania sent por, es prenen decisions que a vegades poden ser menys racionals o més guiades per aquesta por que no pas per l’anàlisi concreta de què és el que necessitem com a societat”. No afecta la regulació de la videovigilància, però el Consell de Ministres va donar llum verda ahir a la nova Llei orgànica de seguretat nacional, nou dies després de l’atemptat gihadista a la seu del setmanari satíric ‘Charlie Hebdo’ a París.

Galdon no creu que la resposta a l’amenaça terrorista sigui ara la instal·lació de més videocàmeres de seguretat, ni aquí ni arreu d’Europa, perquè ja n’hi ha moltes. Però sí un impuls al que s’anomena “videovigilància intel·ligent”. Es tracta de perfeccionar els sistemes perquè no només permetin veure què està passant en qualsevol punt de la ciutat, sinó també analitzar-ho automàticament a temps real i, si l’ordinador hi detecta res “anormal”, llançar una alerta per actuar. Per exemple, si un cotxe s’està més de mig minut aturat davant d’un consolat amenaçat d’atemptat, es dispararan les alarmes davant la possibilitat que pugui ser un cotxe bomba. Ara mateix, el que passa és que darrere les càmeres que ens vigilen moltes vegades no hi ha ningú de forma contínua i, per tant, encara que puguin fer-nos sentir més segurs, en realitat no ho estem. De fet, Galdon cita diversos estudis que demostren que, amb la instal·lació de videocàmeres, la ciutadania -sobretot la socialment més desafavorida- se sent més insegura i desconfiada, perquè percep que hi ha un risc. També menys compromesa amb la convivència o el que li pugui passar a algú altre pel carrer, perquè ja hi ha una càmera que ho veu.

Tothom pot tenir una càmera vigilant

A Barcelona hi ha una trentena de càmeres de seguretat al carrer, controlades per la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. Malgrat l’aposta municipal per fer de la ciutat una “smart city”, l’Ajuntament no té previst vincular aquestes càmeres a cap sistema de control intel·ligent com el que hem esmentat, perquè la legislació que ho permet és molt restrictiva. La instal·lació de les càmeres ja requereix l’autorització del delegat del Govern i de la Comissió de Garanties de la Videovigilància, encapçalada pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sempre s’ha de demostrar que vigilaran un punt amb problemes d’inseguretat ciutadana. I si els agents que les controlen en fessin un mal ús, se’ls podrien exigir responsabilitats professionals.

La regulació de les càmeres privades és una mica més laxa, però en tot cas mai no poden mirar directament al carrer. Es registren a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCat), perquè estan subjectes precisament a la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD), amb un règim sancionador que va dels 600 als 600.000 euros de multa. La majoria de les sancions són lleus, per no disposar del cartell informatiu ben visible que informa de la presència de la càmera. Segons la Llei de seguretat privada aprovada a l’abril de l’any passat, només les empreses de seguretat poden controlar les càmeres de videovigilància que tinguin com a finalitat la prevenció de delictes i danys contra persones o béns. Però, en canvi, el control en vídeo dels accessos als edificis no està legalment limitat a aquestes companyies, especialment habilitades per garantir la seguretat d’aquests circuits tancats de televisió. Ho pot fer qualsevol que ho vulgui, des de l’empresa on treballes fins a la comunitat de veïns on vius, així que totes les càmeres tendeixen a registrar-se com a controls d’accés als edificis, perquè sota aquest epígraf no cal disposar d’un vigilant de seguretat rere la càmera.

Controlant els accessos i la seguretat d’edificis públics de la ciutat hi ha unes 300 càmeres. En edificis privats, ni se sap. Les benzineres, joieries, administracions de loteries i tots els establiments dotats de caixa forta estan obligats a tenir-ne. La majoria de supermercats i botigues grans estan videovigilats. Per tant, el nombre total de càmeres instal·lades no ha parat de créixer durant els darrers anys. “Parlem de sistemes que proliferen i que estan a l’abast de qui vulgui comprar-se una videocàmera i connectar-la al seu ordinador a través d’Internet. Per tant, és una tecnologia barata i accessible per a tothom. I al mateix temps invasiva”, diu Ricard Martínez. Però el president de l’APEP també recorda que “un sistema de videovigilància comporta unes càrregues, i una d’elles és garantir-ne la seguretat: per exemple, el senyal no es pot penjar públicament a Internet”. S’ha donat el cas de gimnasos que ensenyen les instal·lacions en directe amb una webcam; segons Martínez, això només ho podrien fer amb l’autorització expressa dels clients que hi apareixen.

Sospesar la seguretat, la privacitat i l’efectivitat

El Regne Unit és el país més videovigilat del món, a través d’una completa xarxa de càmeres controlada per la policia. Al nostre país, el creixement exponencial del nombre de càmeres de videovigilància ve més aviat per iniciatives privades. La pregunta que es fan és els experts és: per a què? Ricard Martínez intenta fer pedagogia: “Abans d’instal·lar un sistema de videovigilància, vostès han de verificar si efectivament els fa falta, si és el mitjà més adient i si estan en condicions de gestionar-lo. Perquè si la resposta a qualsevol d’aquestes tres preguntes (especialment a la primera) és no, vostè no ha d’instal·lar un sistema de videovigilància”.

Però és que els excessos en la instal·lació d’aquestes càmeres també s’han donat, aquí, per part de les administracions. Gemma Galdon subratlla que, segons tots els estudis, “on són més útils és en espais de poca concurrència, on algú pot estar sol, com un pàrquing on et poden robar el cotxe o et poden agredir i no hi ha ningú per defensar-te. En canvi, al nostre país, on més càmeres s’instal·len és als centres urbans comercials, on precisament hi ha una quantitat de persones suficients com per assegurar que, si passa qualsevol cosa, hi haurà testimonis”. La meitat de les càmeres de seguretat ciutadana que hi ha a la ciutat de Barcelona són a la Rambla. Galdon assegura que, al centre de la ciutat, les mesures de seguretat haurien de ser unes altres, perquè no és convenient ni efectiu que l’Estat estigui vigilant constantment tots els ciutadans que no són sospitosos de res. “Les tècniques policials tradicionals per investigar només aquella persona sobre qui tenim indicis raonables que delinquirà segueixen funcionant i, en canvi, traiem recursos dels departaments policials clàssics per invertir-los en tecnologies que no han demostrat que funcionin”, denuncia l’experta.