L’heroi de la nevada del 62: Andreu Claret i Casadesús

Era la mitjanit del 24 de desembre del 1962 i l’ofici de la missa del gall ja havia començat a les esglésies de Barcelona. Mentrestant, als carrers començaven a caure els primers flocs de neu de la que seria la nevada més gran del segle XX a Barcelona. L’endemà, els barcelonins van llevar-se amb un paisatge emblanquinat per la neu que enfarinava tots els barris amb gruixos que van arribar als 70 centímetres. Aquell fenomen va ser extraordinari per a molta gent que veia la neu per primera vegada. Alguns van aprofitar per esquiar al carrer de Balmes, d’altres van fer guerra de boles i alguns van construir ninots de neu. Aquella postal festiva, però, es va convertir aviat en un caos per al bloqueig que causava la gran quantitat de neu i el fred. Aviat, però, un home va passar a ser l’heroi de la ciutat per netejar tota la neu de Barcelona. El seu nom: Andreu Claret i Casadesús.

Carrers i hospitals bloquejats

La gran nevada va bloquejar els tramvies i els cotxes que, en la gran majoria dels casos, no podien ni circular. Algunes infraestructures com l’aeroport o els hospitals van quedar aïllades i els bombers anaven de bòlid per atendre els centenars de trucades d’emergència. Per afegir-hi complicacions, el fred intens es va mantenir durant diversos dies i la neu no es desfeia. Tot i l’esforç de les brigades municipals per retirar la neu amb sal i cops de pala, la tasca era inabastable i a la ciutat no hi havia màquines llevaneu. Per aquesta raó, l’alcalde franquista Josep Maria Porcioles va contactar amb Andreu Claret i Casadesús, que estava exiliat a Andorra per tal de demanar-li ajuda.

L’home de les neus

Però qui era Andreu Claret? Claret va néixer el 1908 a Súria i de ben jove estava obsessionat amb les carreteres i amb la possibilitat de treballar en la millora d’aquestes infraestructures. La seva vida, però, va canviar quan les tropes de Franco van entrar a Barcelona el 1939. Ell exercia de comissari a l’hospital militar de Montjuïc i va haver de fugir a França a correcuita per viure a l’exili. Allà va treballar de fuster, de gerent d’un circ i de propietari d’una explotació forestal, i va ajudar personalitats exiliades com Pau Casals i Pompeu Fabra. A més, després d’escriure un article en contra del dictador espanyol estava en crida i cerca per les autoritats militars.

L’any 1949 la família va traslladar-se a Andorra, on es va convertir en un expert en la neu. En aquella època el port andorrà d’Envalira quedava aïllat per la neu durant cinc mesos i Claret es va proposar solucionar-ho i obrir la connexió amb França. Després de convèncer al síndic d’Andorra i un banquer que li va proporcionar recursos, va adquirir unes màquines llevaneu amb les quals va obrir el port. Aquella obra va fer que el convidessin a congressos d’arreu, on el van batejar amb sobrenoms com el príncep de la neu, l’home de les neus, l’emperador de la neu o el ieti.

Crit d’ajuda dels franquistes a l’exiliat republicà

Tornem a la nevada i el bloqueig que hi havia a la ciutat. L’alcalde Porcioles era també jutge de pau a Andorra, on es desplaçava de manera regular i on havia establert una relació personal amb Andreu Claret. Porcioles coneixia les habilitats de l’home de les neus i per això va requerir la seva ajuda a Barcelona i li va proporcionar un permís per poder accedir a territori espanyol. Malgrat aquest permís, quan Claret va arribar a la Seu d’Urgell es va trobar amb un gran control policial. El seu fill, Andreu Claret i Serra, explica que “allò semblava Checkpoint Charlie amb un bon grapat de cotxes i agents de la Guàrdia Civil i policies”. En arribar al control, li van prohibir l’entrada, segurament perquè algú havia avisat al ministre de l’Interior del règim, Camilo Alonso i Vega, que va donar ordres de no deixar passar el republicà exiliat. Després d’una trucada del príncep de les neus a Porcioles i dues hores d’espera, finalment va poder creuar la frontera. Segons el seu fill, probablement va ser l’exalcalde qui va trucar a Franco, amb qui tenia una molt bona relació, perquè intercedís i el deixés entrar a Catalunya.

Arribada triomfal per la Diagonal

Superats els controls fronterers, Andreu Claret i Casadesús va creuar el territori amb la seva maquinària, set llevaneu i dues turbines. Quan van arribar a l’altura d’Oliana ja van començar a treure neu de la carretera i quan passaven per Ponts les vies eren intransitables i, fins i tot, l’exèrcit estava immobilitzat. A partir d’aquest tram, a la comitiva antineu la van seguir desenes de vehicles que s’havien quedat aïllats per la nevada i que ara ja podien reprendre el camí. Quan eren a l’altura del Llobregat, la caravana ja feia dos quilòmetres de llarg. I llavors, va arribar el gran moment triomfal de la nevada del 62. Andreu Claret i Casadesús va entrar amb les llevaneu per la Diagonal, tal com havien fet les tropes franquistes 23 anys abans. En aquesta ocasió, però, Claret va ser aclamat pels barcelonins que celebraven l’arribada d’un republicà que en pocs dies va netejar la ciutat de la neu que l’havia bloquejada per complet. Un exiliat va alliberar Barcelona d’un alcalde franquista. Tal com relata el seu fill, allò “va ser una mena de venjança personal després d’haver marxat forçosament a l’exili i també una venjança de tots els exiliats a França”.

No va cobrar res i es va jugar la presó

Tot i la feina feta, Claret no va cobrar ni una pesseta, es va arriscar a una detenció i la premsa va intentar vendre sense èxit que la neteja de la neu era fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i Andorra. Dues setmanes més tard, el protagonista d’aquesta història va demanar de nou un permís a Porcioles i va baixar amb la seva dona a Barcelona per veure un partit del Barça. Quan tornava a l’hotel de la Rambla on s’allotjava, la policia militar l’esperava i el va retenir durant quatre hores i amenaçar amb un judici. Una vegada més se’n va sortir i va poder tornar a Andorra. Dos anys més tard, ja va obtenir un permís definitiu per tornar a Barcelona, on es va dedicar a temes relacionats amb les carreteres, tal com havia anhelat de jove. Va fer d’assessor de Jordi Pujol i de Pasqual Maragall, va impulsar el túnel del Cadí i va obtenir la Medalla d’Honor de la Ciutat. Finalment, l’home de les neus va poder tornar a la ciutat que havia alliberat, va poder tornar a casa.