‘Les coses bones’, de Carlos Márquez, posa la lupa en les notícies positives de la ciutat que de vegades passen inadvertides. Aquesta setmana el periodista reprèn la història de l’avantpassat de Hollywood de Floquet de Neu, ja sabem qui era The White Gorilla, un record per l’exregidora Rosa Alarcón, que ha deixat la política per centrar-se en la seva lluita contra la síndrome de Meige i l’aposta metropolitana de Jaume Collboni.
1. Qui s’amaga sota la disfressa de Konga, “The White Gorilla”?
Márquez s’ha posat a investigar. La setmana passada vam descobrir que Floquet de Neu no va ser el primer goril·la blanc del planeta. Va ser The White Gorilla.
Es tracta d’una pel·lícula del 1945 que va aprofitar escenes rodades el 1927, sobretot les de natura i animals. Però, qui era l’actor que encarnava Konga, el goril·la blanc?
El protagonista del film era l’actor Ray Corrigan, que interpreta el personatge de Steve Collins, el caçador que vol capturar Konga. Però, resulta que el mateix Ray Corrigan interpreta també el goril·la. Aquesta era una pràctica habitual a Hollywood per estalviar diners.
De fet, Corrigan era més un especialista que no pas un actor i d’alguna manera era el goril·la oficial de Hollywood, diu Márquez. L’hem vist fent de Konga, però també va fer de goril·la uns anys més tard a la pel·lícula ‘La núvia i el goril·la’ (1958).
Corrigan, l’avantpassat de Floquet de Neu, fins i tot va actuar amb un dels grans Boris Karloff, a la pel·lícula ‘El goril·la’ (1940). Karloff, que en realitat es deia William Henry Pratt, interpreta un metge una mica boig que ha trobat la cura de la pòlio i l’aparició d’un goril·la que s’ha escapat del circ li servirà per investigar.
2. Gràcies, regidora Rosa Alarcón
En l’últim ple municipal, Rosa Alarcón, regidora del grup socialista, va fer el discurs de comiat. Alarcón ha decidit deixar la política per poder-se centrar en la seva lluita contra la síndrome de Meige, una malaltia neurològica que afecta 14 persones a tot Catalunya i danya la part muscular dels ulls.
El juny del 2022 va fer públic que patia aquesta malaltia. En el seu comiat va parlar de Barcelona, però sobretot, va fer una crida a la política i als polítics.
Carlos Márquez recorda els mesos previs i explica: “Veies que se li tancaven els ulls i era molt estrany”. Però que en aquell moment es creia que potser era una manera de fer, de concentrar-se.
El setembre del 2021 va deixar la presidència de TMB i de l’IMT a mans de Laia Bonet i es va centrar en Horta-Guinardó, el seu districte d’adopció, perquè Alarcón va venir a Barcelona als 18 anys des de València, on va néixer l’any 1964.
“Crec que aquella renúncia va ser especialment dolorosa, perquè es notava que era un tema que l’apassiona i, a més, feia bon tàndem al Gerardo Lertxundi, conseller delegat de TMB” diu el periodista. Junts es van encarregar de comandar l’etapa de mobilitat de la pandèmia.
Tot i la malaltia, va repetir a la llista del PSC en el número vuit. Collboni li va encarregar l’àrea de Comerç, Restauració i Mercats, però, ha decidit fer un pas al costat.
Ara tindrà temps per a ella, per a la seva parella, el Francesc, i seus fills, Albert i Guillem. I tindrà temps per a l’activisme des de Sant Genís, el seu barri. Márquez explica que segurament no veurà el ‘bàsics’ en directe, ja que s’ha sotmès a una intervenció per intentar reduir el pes de les parpelles, aquestes persianes que en el seu cas tenen vida pròpia, però amb què de ben segur, com ha fet sempre en la política, aconseguirà arribar a un bon acord, paraula de Márquez.
3. Collboni i l’aposta metropolitana
L’alcalde, Jaume Collboni, ha pronunciat aquest dimarts una conferència a Foment del Treball sota el títol ‘Impulsar la metròpoli federal’ en què defensa l’enfortiment de la gran regió metropolitana, conformada per més de cinc milions de persones.
És a dir, transcendir a l’AMB de 36 municipis i 3,2 milions i arribar al Maresme, el Vallès o el Garraf per configurar aquesta gran metròpoli del sud d’Europa. Si apleguem l’Alt Penedès, parlem de prop de 160 municipis.
Aquestes són, de fet, paraules que ja va compartir el 27 juliol, quan va assumir la presidència de l‘AMB. L’objectiu sempre ha estat que Mataró, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mollet o Sitges deixin de ser el pati del darrere per passar a formar part de la zona noble de la mansió metropolitana Barcelona. “Jo vull una Barcelona gran, jo vull una regió metropolitana gran perquè vull una Catalunya gran. No podem repetir els errors del passat: el futur és ara i és metropolità”, va dir el 27 de juliol.
En la conjuntura internacional, amb el tema de les megaciutats, té tot el sentit. L’objectiu de Collboni és assolir aquest objectiu l’any 2030, un any que, segons Márquez, han de passar una quantitat inquietant de coses i ara també haurem de tenir establerta la regió metropolitana.
Però això vol dir governança, finançament, acord polític, estabilitat. I, sobretot, una millor infraestructura de transport, més enllà d’on arriba el metro. Perquè, pel periodista, que una regió metropolitana on per anar de Mataró a Sitges (60km en línia recta) et calguin més dues hores de trajecte… “No ho sé jo”.
Però, quin és el problema? Doncs que de l’ampliació metropolitana fa molt de temps que se’n parla, sense que la cosa hagi avançat. El periodista assegura que no és que no es refiï de l’alcalde, però no és la primera ni la segona ni la tercera ni la quarta vegada que sentim una cosa similar.
Colau, però també Clos, Hereu, Trias van apostar per reforçar l’àrea metropolitana, i explica que segurament l’única cosa que per ara ha unit tots aquests municipis hagi estat la integració tarifària, que ha anat creixent des de principis de segle. O la T-Mobilitat, que per fi sembla que ara sí que avança.
Márquez acaba recordant Pasqual Maragall. L’octubre del 1982 va participar en el Simposi sobre Àrees Metropolitanes. És un document de 19 pàgines molt interessant en què parla de les concentracions urbanes d’altres països i les compara amb el cas de Barcelona. En les seves conclusions hi ha bona part dels reptes que tindrà Collboni, assegura el periodista.
