La providència en forma de camió de butà aturat al carrer Nou de la Rambla va salvar probablement les vides del bomber Josep Gallardo i els seus companys el dia que es va cremar el Liceu, ara fa 30 anys. Si no hagués estat per aquest obstacle, que durant uns minuts va bloquejar el vehicle amb què es dirigien a l’incendi, haurien estat els primers d’entrar al teatre. Ho haurien fet per l’accés del carrer de la Unió, a tocar de l’escenari. “Potser no hauria passat res”, li treu ferro Gallardo, però el fet és que només uns minuts més tard el Liceu en flames es va esfondrar i va sepultar tota la sala.
De fet, el mateix Gallardo, caporal responsable aleshores del Parc de Bombers de Drassanes, el més pròxim al Liceu, va ser un dels únics testimonis directes d’aquest ensorrament. “Quan hi vam arribar, vam pujar a un pis i hi havia un petit pas a través d’un mur. Des d’una finestreta podíem veure que l’escenari s’estava trencant pel foc i vaig baixar corrent per dir als comandaments que no hi entrés ningú”, recorda.
En tornar de nou a la finestra, “ens vam dir: ‘Mira, l’última funció’, perquè encara estaven els llums encesos”. Després, el sostre va cedir i “tot era fum, no es veia res, fins que va aparèixer el cel”.
Amb l’ai al cor des del carrer
El moment és un dels més impactants i recordats d’aquell 31 de gener del 1994, sobretot per la gran flamarada que va seguir l’enfonsament. Es va veure des de la distància i també a peu de carrer, on seguia els esdeveniments Jaume Tribó. “En aquell instant vam entendre que ja s’havia acabat tot”, recorda el mestre apuntador del Liceu, tota una institució en actiu des de fa gairebé mig segle.
L’edifici que més he estimat al món és el Gran Teatre del Liceu”
Un foc desapercebut
En realitat, la feina dels Bombers es va limitar sobretot a evitar que el foc es propagués més enllà del teatre. Quan van rebre l’avís (Gallardo recorda que el primer avís el va rebre d’una dona que va picar al vidre del parc de bombers per assenyalar-li la columna de fum), el foc ja feia una hora i mitja que cremava. “No entenem com és que ningú va avisar quan va començar”, diu el bomber.
La versió oficial diu que ningú s’havia adonat que les guspires d’uns treballs de soldadura que feien uns operaris a l’escenari havien caigut als pisos soterranis, de fusta i plens de decorats. Les flames es van estendre pels canals de ventilació fins al sostre i després ja era massa tard. El foc va reduir el Liceu en tres hores i es va trigar cinc anys a reconstruir-lo.
