El primer capítol de la sèrie ‘Barcelona sota el franquisme’, emesa el 2007, se centra en la fugida en què es van veure forçades milers de persones a les acaballes de la Guerra Civil i en la repressió desfermada després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. A través de testimonis directes i les aportacions de l’historiador Oriol Junqueras, el programa conduït per Manuel Campo Vidal aprofundeix en les duríssimes condicions de vida que els refugiats van patir als camps de concentració francesos com Argelers o Sant Cebrià de Rosselló. Com explica Junqueras, dels tres milions de persones que en aquell moment vivien a Catalunya es calcula que un 10 % va prendre el camí de l’exili. És el cas de la
Concha Pérez, militant de la CNT que va creuar la frontera i va acabar als camps de concentració. Primer al nord de França, a Pas de Calais, on va estar nou mesos, i després a Argelers. Pérez descriu que quan ella hi va arribar, “ja no era com els primers dies, ja hi havia barracons fets pels homes”. Anava amb una amiga que parlava francès i explica que per això el gendarme al càrrec els va encomanar, a totes dues, tasques d’organització: “Aquella nit mateix ja vam haver de preparar llet per a tothom amb uns bidons que hi havia per allà tirats. Llavors érem un centenar, després vam arribar a ser més de 3.000″, recorda.
Mentre, a Barcelona la situació era cada vegada més crítica. Més de 1.000 persones van ser afusellades el 1939 al Camp de la Bota, on les execucions es mantindrien fins al 1952. Totes les sentències de mort passaven pel general Franco, que acabava decidint el destí final de l’acusat utilitzant dos llapis, un de blau i un de vermell. Si optava per commutar la pena, utilitzava el blau. Amb el vermell, estampava la paraula “enterado”, que significava la confirmació de l’execució.
La Maria Rosa Casanovas, que tenia cinc anys en acabar la guerra, ho va viure de prop. Els seus pares tenien una farmàcia prop del Camp de la Bota i van atendre molts familiars dels sentenciats a mort. Casanovas recorda com “al matí veia passar els camions. Jo no sabia de moment què era allò. Amb braços que sortien per entre les fustes, que cridaven i s’acomiadaven dels seus amics o la seva família. I, de tant en tant, les veus barroeres dels soldats els feien callar a cops”. Més tard, en sortir de l’escola, explica com “tornaven els mateixos camions amb els baguls, uns baguls de fusta sense polir. Com que eren mal fets, gotejava la sang fresca dels nostres fills, de la nostra terra i deixava un regarot a les llambordes”.
En el cas dels soldats republicans, la repressió va ser especialment dura. Entre els que van salvar la vida, molts van passar per diversos camps i centres de detenció. Tarío Rubio n’és un exemple. Va estar a vuit presons, quatre camps de concentració i va ser obligat a integrar-se en uns batallons de “soldados trabajadores penados” a Cuelgamuros, on hi ha el Valle de los Caídos, el desembre del 1942.
A Barcelona, la presó Model va ser un dels principals espais de confinament. Amb una capacitat inicial de 800 presos, va arribar a concentrar fins a 14.000 persones el 1939. L’Enric Pubill va passar cinc anys i mig al penal de Burgos i cinc a la Model, on “érem 12 persones dins d’una cel·la, fent les necessitats fisiològiques tots allà dins. I per dormir només teníem el terra i una màrfega que et donaven amb una trena d’espart que l’havies de desfer”, descriu.
