Barcelona i el món es van apropiar i reinterpretar la cultura de l’antic Egipte a partir del segle XVIII amb arques de l’aliança que guarnien els altars de les esglésies per Setmana Santa, cotxes decorats amb piràmides i carrosses de Carnaval, on la comparsa anava més aviat vestida de la cort persa que del món dels faraons. L’exposició “Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona”, al Museu Etnològic o Cultures del Món, és la primera exposició pensada com una visió crítica al nostre imaginari que va idealitzar aquesta civilització. La clau és diferenciar entre l’egiptologia i l’egiptomania.
Hem de diferenciar entre el que és egiptologia que intenta donar una explicació racional a partir del que és el mètode científic, i l’egiptomania que és sobretot una fascinació sobre l’antic Egipte. L’egiptomania portada a l’extrem seria aquella gent que pensa que és una civilització producte dels alienígenes.
L’egiptomania al cinema, la literatura o la música
El cinema, la literatura o la música van inventar tota una cultura basada en l’antic Egipte. A partir de la segona dècada del segle XX, l’egiptomania debuta a la gran pantalla amb pel·lícules sovint inspirades amb la troballa de la tomba de Tutankhamon el 1922, com ‘La mujer del faraón’, d’Ernest Lubich, o ‘La Momia’, del 1932 i rodada completament a Los Angeles. La mòmia encarna allò desconegut i misteriós que pertorba occident i ha arribat fins als nostres dies intacta amb nombroses adaptacions cinematogràfiques. La música també ha gaudit amb la cultura de l’antic Egipte i podem trobar cançons o videoclips de Michael Jackson que tracten aquest tema, però ‘Walk like an Egyptian’, de The Bangles, va ser un dels que van aconseguir més èxits als anys 80.
Relats sobre l’antic Egipte
L’Editorial Males Herbes acaba de publicar el llibre ‘Històries del mag Setne i altres relats sobre l’Egipte fantàstic’. Textos grecs, coptes i medievals, però també d’autors de misteri com Arthur Conan Doyle, Edgar Allan Poe o H. P. Lovecraft, i espiritistes com Ada Goodrich-Freer; des d’autors postmoderns com Ishmael Reed, a clàssics del romanticisme alemany com Friedrich Schiller, passant per la lleugera, però definitiva, empremta d’autors catalans com Apeles Mestres o Eduard Toda. Una antologia plena de mòmies, malediccions, piràmides i descobriments prodigiosos. I és possible que, quan obris aquest llibre, diguis el mateix que va dir Howard Carter quan va entrellucar per un forat la tomba de Tutankhamon: “Hi veig coses meravelloses!”.
L’arribada de l’antic Egipte a Barcelona
Quan parlem de l’antic Egipte ens referim a una societat que va perdurar durant 3.000 anys d’història, “la qual cosa significa que és molt difícil sintetitzar l’esdevenir d’aquesta societat”. L’òpera ‘Aida‘ representa la primera vegada que l’imaginari tancat a una classe alta es popularitzava. L’òpera es va estrenar per primera vegada a Barcelona el 1876, però els vestits que portaven els intèrprets encara quedaven lluny de la imatge actual que tenim de l’antic Egipte. Segons el comissari de l’exposició, semblaven més de la cort dels perses o dels cartaginesos.
L’Arca de l’Aliança d’Indiana Jones… o de Barcelona
Indiana Jones se’n faria creus si sabés que l’Arca de l’Aliança va quedar oblidada en un racó de l’església del Sant Just i Pastor. Una peça insòlita de l’exposició i que podria semblar una autèntica troballa arqueològica és un conjunt monumental que servia per guarnir els altars durant la Setmana Santa. L’arca va ser dissenyada el 1876 per Josep Vilaseca, però amb el temps va quedar oblidada a un racó de l’església fins que fa uns cinc anys es va descobrir. A finals del segle XIX, les esglésies de Barcelona van rivalitzar en l’ornamentació dels altars majors durant el Dijous i el Divendres Sant.
