L’escola de disseny BAU i el Museu del Disseny han organitzat la jornada D-Generades dins de la Biennal de pensament 2020 per reflexionar sobre la dissidència de gènere dins la indústria de la moda. El tema és complex i, de fet, de la jornada vam sortir amb més preguntes que respostes, però van intentar treure’n l’entrellat antropòlogues, doctores en gènere, historiadores de la moda, filòsofes, dissenyadors i activistes trans i feministes.
Condicionament abans de néixer
Un dels ponents, el Pol Galofre, serà pare i va centrar força el seu discurs en què acostuma a passar fins i tot abans de néixer. Ecografia i gènere assignat i tothom preguntant a la mare si és nen o nena. I aquesta imposició de gènere ja condiciona com tractarà el món aquella personeta. Mireu aquest experiment, ‘La ment en bolquers’, fet ja fa força anys però encara vigent: un mateix bebè vestit de blau o de rosa és tractat de forma molt diferent per als adults. Al bebè de blau li diuen que serà policia i, al bebè de rosa, li diuen que de gran segur que serà guapa. Molts estereotips i clixés vinculats als colors.
La moda agènere en les grans cadenes de roba
La roba agènere, teòricament no té un gènere marcat, li valdria a qualsevol persona independentment del seu gènere, però a la pràctica les grans botigues on es vesteix la majoria està pervertint la idea d’agènere: mantenen la secció d’home i de dona i fan un tercer gènere, l’agènere, sovint en format col·lecció càpsula, res, quatre peces perquè no sigui dit que no són sensibles als temps que corren. En què consisteix? Roba anodina, “oversize”, res nou, això ja ho teníem. El que caldria és anar més enllà i trencar les barreres entre el que se suposa que es pot posar un home i el que es pot posar una dona i començar a pensar en què qualsevol persona es pot vestir amb qualsevol roba que li vingui de gust.
Famosos que trenquen amb els estereotips de gènere en la moda
Si mirem entre el món de l’artista i el de famosos, inoblidables David Bowie i, a escala nacional, Bimba Bosé. I de les històriques, l’actriu Catherine Hepburn que es va posar pantalons insistentment quan les dones ho tenien prohibit. Dels meus preferits d’ara, Billy Porter, actor de ‘Pose’, elegància absoluta arribant als Oscars de l’any passat amb aquest vestit.
La dissidència estètica fa anys i panys que va entre els famosos, cosa que està molt bé perquè donen referents perquè la resta de mortals pensem que sí, que hi ha esperança, que podem anar pel carrer com vulguem sense que ningú ens pegui. Però la feina s’ha de fer en un nivell més profund, d’arrel de la societat, perquè un noi que vagi pel carrer amb faldilla s’exposa a que el peguin perquè creuran que és homosexual. S’associa certa dissidència estètica amb l’homosexualitat, i animo la gent de tota condició i orientació a posar-se el que els roti, perquè quants més serem, més riurem i la vida és massa curta com per anar vestits tots amb xandall gris.
Firmes pioneres
Des dels anys 60 n’hi ha hagut moltes, per sort, però no hem d’anar tan enllà: ens quedarem amb les faldilles per a home que Jean Paul Gaultier dissenya incansable des dels 90 i Marc Jacobs, que s’ho posa tot sense importar-li mai el que puguin dir. “El confinament va ser divertidíssim seguint-lo a Instagram perquè estava sol en una habitació d’hotel, amb molta roba i molt maquillatge i va ser una explosió de creativitat”.
Palomo Spain
Un dissenyador que ja hem esmentat anteriorment en aquest programa i que vam tenir la sort i el gust d’escoltar en persona a la jornada D-Generades és Palomo Spain, autor d’aquests dissenys: propostes masculines per a la primavera de l’any que ve.
Alejandro Gómez Palomo, més conegut com a Palomo Spain, és un “verso libre”, un dissident de gènere de la moda però que no va tant a les palpentes com podria semblar. Va debutar fa quatre anys i ja ha revolucionat el món de la moda masculina.
Precedents històrics de la moda agènere
El rei de França, Lluís XIV, promotor del luxe i la cultura i de Versalles com a indret d’estil i fastuositat, estava capficat amb la indumentària i en concret amb els talons i les malles, ben orgullós de les seves cames.
La minisèrie d’HBO ‘John Adams’ ens transporta al segle XVIII per conèixer el segon president dels Estats Units que no va tan pompós com els francesos, ni maquillat, però sí duia perruca i mocador al coll i teles brocades. Va haver-hi un moment en què els homes anaven tant o més guarnits que les dones.
En arribar les Revolucions Liberals al segle XIX, s’instaura la idea que l’home ideal ja no és el cortesà, “il dolce far niente”, l’home que no fa res més que gastar i ostentar i viure de renda. Allò era antic règim. No: calia un home nou, de moral ferma i lluny de l’ostentació. I què passa amb elles? Doncs que carreguen amb tot el pes –literal– de ser els aparadors del potencial econòmic familiar: és el naixement de la dona “florero”, hiperdecorada, estàtica, sense veu ni vot, només feta per ser admirada.
