Homeland
És una sèrie amb uns quants trasbalsos. El primer, la decisió de prescindir d’un dels principals protagonistes a partir de la tercera temporada; després va haver d’afrontar una pèrdua evident de qualitat dels guions, que semblaven abocar-la a la desaparició. Però a partir de la cinquena i sobretot la sisena, que ha estat una de les millors, ‘Homeland’ ha sabut recuperar el pols narratiu a costa de tornar-se la versió sofisticada de ’24’, que era dels mateixos productors. Si la setena tots tenim tantes ganes de veure-la és perquè el final de la temporada anterior va deixar realment el llistó molt mal. El que mai no ha perdut aquesta sèrie és la capacitat de ser la perfecta radiografia dels conflictes geopolítics que ens envolten.
The Americans
És una de les millors sèries en emissió des que es va estrenar, en bona mesura perquè la seva història de dos espies soviètics infiltrats en la societat nord-americana dels anys 80 té el punt just de suspens i radiografia íntima. Però va haver-hi un aspecte clau en el manteniment de la seva qualitat: quan se’n va estrenar la quarta temporada, els seus responsables van anunciar que la sèrie arribaria fins a la sisena i acabaria. Això es nota, i molt, en el to de la sèrie, que avança amb una solidesa pròpia de tenir un guió perfectament estructurat. La sisena temporada promet estar al gran nivell de les seves predecessores, i la sèrie deixarà com a llegat el talent de dos intèrprets extraordinaris: Keri Russell i Matthew Rhys.
Suits
La història és realment singular. Va començar fa vuit anys amb un èxit notable als Estats Units, però aquí no va acabar mai de despuntar com una de les imprescindibles. Però a partir que Netflix la va situar en el seu catàleg, el grau de fidelització de l’audiència de casa nostra ha anat pujant i pujant, i ara mateix conec poca gent que no la miri o almenys no sàpiga de què tracta. Per als que no la conegueu, es tracta d’una sèrie judicial que, salvant les distàncies, té un aire amb ‘The good wife’, sobretot perquè se sustenta en el carisma i la proximitat dels personatges.
Peaky Blinders
No és la típica sèrie que enganxa, sinó que es tracta bàsicament d’una obra d’art calculada al mil·límetre i interpretada per actors de la talla de Cillian Murphy o Tom Hardy. D’acord que les temporades són de pocs episodis, però és que cadascun és una veritable joia, i té molt mèrit mantenir un nivell tan alt. La sèrie se situa als anys 20 a Anglaterra, i se centra en les tensions entre famílies de gàngsters que sempre viuen al límit de la tragèdia. Potser per plantejament semblava que havia de ser una sèrie de recorregut limitat, però la fidelitat dels seus seguidors ha fet que l’hagin renovat per a una cinquena temporada, que s’ha d’estrenar a finals d’aquest any.
Call the Midwife
És com la síntesi del que fan els britànics a la televisió: d’una banda, és el típic serial costumista que practiquen en sèries com ‘Gent del barri’; i, de l’altra, té una certa sofisticació, i unes trames plenes de debats socials, com fan productes de tan èxit com ‘Downton Abbey’. La sèrie se situa entre els anys 50 i 60, i si enganxa per alguna cosa és per la capacitat d’equilibrar drama i comèdia a l’hora de parlar d’uns personatges molt entranyables, gràcies a actrius del talent de Vanessa Redgrave o Jenny Agutter. Ara se n’està emetent la setena temporada, però la BBC ja ha anunciat que la renova per a dues més.
Portlandia
Una sèrie només feta d’esquetxos i que acaba d’estrenar la vuitena temporada en una bona forma envejable, tot i partir d’una fórmula que es podria haver esgotat fa molt temps. El seu creador, Fred Armisen, és un dels grans noms sorgits del llegendari ‘Saturday night live’ i cada episodi interpreta diferents personatges amb l’actriu Carrie Brownstein per riure’s de la vida a Portland. Hi cap tot: el sexe, la política, l’amor, la maternitat… I sempre amb una irreverència que a vegades et deixa amb el dubte de si allò que mires fa riure o busca fer-te sentir culpable. Si us agrada l’humor delirant i sense embuts, no us la podeu perdre.
Curb Your Enthusiasm
Larry David fa 18 anys que estrena a HBO una sèrie en què s’interpreta a ell mateix i que el situa sempre en situacions molt incòmodes, en què sempre fa el pitjor comentari possible. És una sàtira tant de la vida de l’humorista com de la societat de l’espectacle. L’havia anat rodant al seu ritme i després d’una pausa més llarga de l’habitual, David va reprendre-la a finals de l’any passat amb una novena temporada que ha estat excepcional i més políticament incorrecta que mai. Doncs bé, si en sou fans no heu de patir, perquè HBO ja ha dit que té previst estrenar-ne la desena aquest mateix any.
Doctor Who
Per primer cop és interpretat per una dona, Jodie Whittaker, una actriu excepcional que segur que farà una gran feina amb el personatge. Això d’aquesta sèrie és insuperable: va tenir una primera etapa a partir del 1963 que es va allargar 26 temporades, i una segona que es remunta des del 2005 fins a l’actualitat, amb 11 temporades més. És una sèrie que té episodis molt bons i d’altres que no tant, però sempre sap ser coherent amb el seu propi imaginari i té una legió de seguidors arreu del món. I té un altre mèrit molt remarcable: la pot veure tot tipus de públic.
AQUÍ POTS VEURE LA SECCIÓ DEL PEP PRIETO PARLANT DE SÈRIES QUE VAN PER LLARG:
