El Guitar BCN ja ha entrat en la dècada coneguda pels que la practiquen com “els nous 20”. Una etapa en què assolir una certa maduresa vital no implica deixar de sortir de festa. Només que les ressaques siguin pitjors. I fent honor a aquesta edat (encara) daurada, el festival barceloní ha decidit celebrar l’aniversari traient el cap per l’escena més irreverent del pop actual. Un gènere provocador i festiu que els Ojete Calor van batejar com subnopop però que cada banda ha sabut portar al seu propi terreny, per exemple els barcelonins Ladilla Rusa.
Als dos costats del Paral·lel
La festa Paral·leles va ser tan gran que va ocupar els dos costats de l’avinguda més musical de la ciutat, amb una desena de concerts i DJ set a la BARTS i l’Apolo. Els cap de cartell van ser els argentins Miranda! que van desplegar tota la seva bèstia pop davant d’un públic entregat a la causa.
Putochinomaricón i el ball com a revolta
Sota les disfresses i l’humor que comparteixen totes aquestes posades en escena, les lletres tenen moltes capes de lectura que arriben al públic a través sonoritats populars i imatges costumistes. Un exemple d’això és Chenta Tsai (Putochinomaricón), músic, arquitecte, activista i “influencer” que ha sabut carregar de contingut polític i social un gènere tan blanc, acomodat i heterosexual com és el pop. Un cant corrosiu contra el racisme institucional que ha creat un espai de ball per a la dissidència. Ell mateix va convertir l’insult en el seu nom artístic com una forma d’apoderament.
