Arran de l’exposició “Òpera: passió, poder i política”, comentem els vincles entre moda i òpera mitjançant cinc exemples de grans firmes encarregades del vestuari d’òperes clàssiques.
1
‘Turandot’
Giacomo Puccini. Dir.: Franc Aleu. Vest.: Chu Uroz. Gran Teatre del Liceu, 2019
Les imatges que tenim al cap de ‘Turandot’ són d’exotisme oriental, molta filigrana daurada, flors, mànigues amples de quimono, dinasties mil·lenàries pomposes i aiguabarreig asiàtic vist amb ulls occidentals. Les sopranos Maria Callas i Montserrat Caballé han estat les Turandot més famoses del món, i aquí recordem especialment Eva Marton, que va fer ‘Turandot’ al Palau Sant Jordi l’any en què es va cremar el Liceu i el 1999 al Liceu per reinaugurar-lo.
Ara es pot veure ‘Turandot’ al Liceu per commemorar els 20 anys de la reobertura, i la posada en escena no té res a veure amb la imatge tradicional: en lloc de corona de filigrana porta corona de llums LED, no hi ha samurais sinó robots i la tecnologia 3D s’apodera de l’escenari. Franc Aleu ha fet una escenografia futurista, una barreja de ‘Matrix’, ‘La guerra de les galàxies’ i ‘Metropolis’, i el vestuari és obra de Chu Uroz, col·laborador habitual de La Fura dels Baus.
2
‘La flauta màgica’
W. A. Mozart. Dir.: Yuval Sharon. Vest.: Walter van Beirendonck. Staatsoper Berlin, 2019
També està en cartell ‘La flauta màgica’, de Mozart, que es pot veure a l’Òpera Nacional de Berlín, amb vestuari del dissenyador belga Walter van Beirendonck, un dels Sis d’Anvers, els dissenys del qual es caracteritzen pels colors vibrants i els patrons “oversize”. La versió de ‘La flauta màgica’ que es pot veure a Berlín és juganera, com si els cantants fossin titelles d’un teatre infantil, fent putxinel·lis amb els cantants… versió no apta per a barítons amb vertigen.
3
‘Attila’
G. Verdi. Dir.: Pierre Audi. Vest.: Miuccia Prada. Òpera Metropolitana de Nova York, 2010
Miuccia Prada va revestir el 2010 el clàssic ‘Àtila’, de Verdi, amb romans i huns en ple segle XXI vestits com els antidisturbis i els heavy. A Prada per aquesta versió d”Àtila’ no se li va queixar ningú, que bona és la Prada, al contrari, ella es va queixar ―i va ser molt polèmic― perquè la realitat superava de molt les expectatives. Es veu que quan va fer les proves de vestuari va adonar-se que els cantants d’òpera no eren les noies esprimatxades que està acostumada a vestir i se li va fer tot un món. Per transmetre en un simple cop d’ull que un personatge és ric i poderós, el que es fa és vestir-lo d’or, com aquesta Odabella de Prada, o de “bling-bling”.
4
‘El caçador furtiu’
C. M. von Weber. Dir.: Robert Wilson. Vest.: Viktor and Rolf. Festspielhaus Baden-Baden, 2009
Els volums desmesurats dels vestits de Viktor and Rolf reblen la solitud dels personatges enmig del bosc d”El caçador furtiu’. A més, els dissenyadors van incrustar més d’un milió de cristalls Swarovski per fer brillar els personatges principals enmig la penombra d’una escena nua, com un bosc de nit. El vestit de l’Agatha, aquesta barreja de corona nupcial i funerària que defineix molt bé els somnis i malsons de la protagonista, pesava 11 quilos.
5
‘Così fan tutte’
W. A. Mozart. Dir.: Jonathan Miller. Vest.: Giorgio Armani. Royal Opera House de Londres, 1995
Passem a l’altre extrem: de la teatralitat de Viktor and Rolf al funcionalisme de Giorgio Armani. Als anys 90 es va fer una versió a Londres del ‘Così fan tutte’ de Mozart. La idea era actualitzar l’obra sense tocar ni una coma. I com van passar del segle XVIII al XX? Amb la roba que acabava de presentar el dissenyador Giorgio Armani: conjunts femenins de casaca i pantaló que van posar-se molt de moda a finals dels 90 per influència del dissenyador. L’èxit va ser total: els intèrprets volien quedar-se el vestuari per al seu dia a dia i el públic preguntava on podia comprar la roba. El director, Jonathan Miller, descontent amb el protagonisme que havia pres el vestuari, va decidir fer els “revivals” de l’obra els anys següents amb roba de la cadena Marks & Spencer.
6
‘Salomé’
R. Strauss. Dir.: Robert Wilson. Vest.: Gianni Versace. Teatro alla Scala de Milà, 1987
Salomé en aquell muntatge del 1987, vestida de negre de cap a peus, era ni més ni menys que Montserrat Caballé. En l’esbós de Versace, els vestits estaven fets com si fossin per a la passarel·la, i no per a la Caballé. Es resistien a inspirar-se en cossos que no fossin un filferro.
El vestit de la Caballé no, però el d’Herodies, sa mare, està exposat al CaixaForum fins al gener dins l’exposició “Òpera: passió, poder i política”.
https://www.youtube.com/watch?v=iRSiQtuj69A
