Què són les obertures en la música clàssica?

1. Simfonia

Simfonia núm. 5 en do menor

Ludwig van Beethoven

Per començar, i per anar aclarint conceptes, fixem-nos en la paraula “simfonia”. És una paraula d’origen grec i la podríem traduir com a “fusió de sons”. En certa manera,
sobretot en el barroc, van començar a utilitzar aquesta paraula per descriure la part inicial dels oratoris, les cantates i les òperes en
què no es cantava. Per això, algunes obertures del barroc es coneixen com a “simfonies”, com la simfonia número 5 en do menor de Beethoven.

2. Bach

Simfonia de la cantata BWM 156

Johann Sebastian Bach

Aquesta és la simfonia de la cantata BWM 156 de Bach, titulada ‘Ich steh mit einem Fuβ im Grabe’ (‘Ja tinc el peu dins de la fossa’). I aquesta part inicial que només és orquestral, i que data de l’any 1729, es coneix com a “simfonia” en lloc d'”obertura” o “preludi”.

En no haver-hi veu hi havia una “fusió de sons” que, com hem dit, en grec es diu “simfonia”. En aquell moment, la música que
precedia alguna obra (ja fos oratori, cantata o òpera) i que no tenia parts cantades, es denominava “simfonia”. Per tant, durant
molt de temps la paraula “simfonia” va denominar moltes obres que no tenien veu, és a dir, música instrumental.

En l’època que Mozart encara era un nen, la paraula “simfonia” podia denominar tant una obertura d’òpera com qualsevol peça autònoma que no depengués d’una òpera. I qui ho canviaria això? F. J. Haydn.

3. Haydn

3r moviment (Menuet (Allegro)) de la simfonia 104 (‘Londres’)

F. J. Haydn

Fins a Haydn una simfonia era
qualsevol peça per a orquestra que tingués una estructura en tres parts: ràpida-lenta-ràpida i, sobretot, en què no hi hagués veu.
Però aquesta definició li va quedar petita a Haydn, ja que ell va acabar imposant el que durant molt de temps va ser inamovible:
una simfonia havia de ser una forma musical dividida en quatre moviments, i cadascun d’aquests moviments havien de ser
independents i amb unes característiques molt particulars: el primer havia de tenir forma sonata, el segon havia de ser més
lent, el tercer moviment havia de ser un minuet o un scherzo, i el quart moviment un rondó o, de nou, una nova forma sonata.

4. Lully

Obertura del ballet-comèdia ‘Le bourgeois gentilhomme‘

G. B. Lully

Aquesta és l’obertura del ballet-comèdia ‘El burgès gentilhome’, de Jean Baptiste Lully (amb text de Molière). Lully, a través de la seva obra, va definir que una obertura havia de precedir a una obra més gran, però no només una òpera. Sinó que també podia anar
abans de l’inici d’un oratori, una suite, una òpera i, tractant-se de Lully, també d’un ballet. Per tant, Lully concreta molt més què és (i què no és) una obertura. Però no només això, sinó que estableix la base del que definim com a obertura francesa, que és bàsicament, una forma musical tripartida que s’ha de dividir en una part lenta, seguida
d’una ràpida i que acaba lenta de nou.

5. Mozart

Obertura de ‘Les noces de Fígaro’

W. A. Mozart

I si els francesos comencen i acaben lents, com ho faran els italians? Mozart no era italià, però sí que va estar molt influenciat per la música italiana, especialment en l’àmbit operístic. Doncs bé, si les obertures franceses són lentes-ràpides-lentes, les obertures
italianes són ràpides-lentes-ràpides. És a dir, justament al revés.

6. ‘Egmont’

Obertura ‘Egmont’ op.84

L. W. Beethoven

Amb el pas del temps cada cop les obertures tenien formes més lliures, per exemple, en l’obra de Wagner les obertures esdevenen obres de concert fantàstiques, i ja no depenen d’unes estructures establertes durant molt de temps. Precisament, en el romanticisme, amb aquest interès creixent per les obertures,
apareix el que es coneix com a obertura de concert. Obres concebudes per descriure un sentiment o, com no, una eina de
reivindicació. I aquí tornem a Beethoven,
que amb l’obertura ‘Egmont’ ens descriu la tirania de Felip II d’Espanya i el duc d’Alba. Per tant, la música esdevé tota una eina d’expressió.