Quan parlem de noves veus, cal tenir en compte dues coses: la primera, que noves no sempre és sinònim de bones (tinguem en compte la pressió de la indústria editorial); la segona, l’assenyalava l’Ada Castells: que aquesta fixació per la novetat no eclipsi la resta. Dit això, preneu nota de la selecció del David Guzman.
Aprendre a parlar amb les plantes
Marta Orriols, 2018. Ed. Periscopi
‘Aprendre a parlar amb les plantes’ és una de les novel·les més celebrades (i amb justícia) d’aquesta tardor (ja s’han venut els drets al francès, anglès, portuguès, italià i hebreu, entre d’altres). Com gestionar la mort d’algú que t’acabava de deixar abans de desaparèixer per sempre? Com gestionar els seus secrets? Es tracta d’una història no únicament sobre el dol, sinó també sobre la identitat, l’engany i sobretot el que descobrim sobre algú que ja no hi és. Un text molt ben escrit, contingut, amb contrastos que funcionen com a correlat, que parla de la inseguretat, la ràbia, i que constata que “morir és físic, lògic i real”. Un llibre que neix, com explica l’autora, d’un dolor real transformat en literatura.
Nivells de vida
Julian Barnes, 2013. Ed. Angle/ Anagrama
A ‘Nivells de vida’, Barnes parteix també de la pèrdua de la persona estimada després de 30 anys d’estar junts, i la gràcia és com afronta literàriament la mort: hi arriba a través d’una sèrie de peripècies sobre globus aerostàtics i personatges històrics. Més tard ho fa lligar en una tercera part evocativa, amb reflexions d’una lucidesa màxima sobre el dol i l’amor en parella.
Novel·la
Pol Beckmann, 2018. Ed. Quaderns Crema
Parlem ara d’un altre debut en català amb un títol explícit: ‘Novel·la’. Queda clar el gènere i també les intencions metaficcionals d’un debut que no ho sembla, amb una novel·la d’amor a tres bandes protagonitzada per un escriptor que procrastina per ofici. Es tracta d’un debut interessantíssim en la narrativa llarga d’un escriptor que va ser finalista del Documenta el 2013 i que s’ha foguejat en el relat curt durant molts anys. Arrenca amb un clàssic, el noi que coneix la noia, una relació aparentment idíl·lica fins que apareix una tercera persona i tot es complica… sobretot a partir d’un cert capítol amb el qual entenem que hi ha un novel·lista (Beckam) que està escrivint i dissenyant el destí dels personatges que estem llegint. Ficció dins de la ficció, literatura que dialoga amb els mecanismes compositius i una prosa directa i matisada.
El llit dels altres
Anna Punsoda, 2018. Ed. Amsterdam
‘El llit dels altres’ és una novel·la intensa que també representa una estrena com a novel·lista. Anna Punsoda ha guanyat el Premi Roc Boronat 2018 per un llibre a cor obert que ressegueix la vida de la protagonista: un pare alcohòlic, abusos a la família, desencaix a l’escola… i una vida adulta passada pels nervis, les banyeres, les ganes eventuals de desaparèixer, les relacions amb els homes i amb les dones… i una certa pau al final del camí. Un llibre poderós i molt ben escrit.
Cara de pan
Sara Mesa, 2018. Ed. Anagrama
Ara parlem d’una altra història intensa, la nova novel·la d’una autora cada cop més consolidada. ‘Cara de pan’ és una història plena de sospites i prejudicis que narra la relació entre dues ànimes incompreses… Ella, una noia de quasi 14 anys i ell un home madur de cinquanta i escaix. Dos “outsiders” que es troben, xerren, dubten i comparteixen la sensació d’incomoditat en un món que els exclou. Hi ha l’ombra de la sospita i el pes dels prejudicis socials que condemnen i fabulen sense coneixement. Narració en tercera però des de l’òptica de la nena, suspens constant.
Kentukis
Samanta Schweblin, 2018. Ed. Random House
Una altra escriptora cada cop més celebrada és l’argentina Samanta Schweblin, que acaba de publicar una novel·la que seria el somni de Charlie Brooker (de ‘Black mirror’). Una història que també ens alerta del control tecnològic, del qual no en som conscients. Una moda que està arrasant a tot el planeta: els kentukis, uns peluixos que es carreguen i que incorporen una càmera a través de la qual ho veuen tot. Una mascota digital a una banda, però una finestra indiscreta a l’altra. Un llibre inquietant com només sap inquietar Samanta Schweblin, comparada als seus contes amb Shirley Jackson, traduïda a més de 30 idiomes i que en realitat s’estrena com a novel·lista amb aquest llibre.
A les ciutats amagades
Natàlia Cerezo, 2018. Ed. Rata
Acabem amb un debut de contes. ‘A les ciutats amagades’, d’una escriptora ben jove d’un enorme talent: la Natàlia Cerezo. Precisament, la Marta Orriols elogia l’estranyesa minimalista d’aquests relats que no semblen el debut, sinó un tercer o quart llibre. Històries que evoquen (com en un flaix) un record d’infantesa, la pubertat com a transició, l’estiu com a ritus de pas, el càmping com a paisatge també simbòlic o la comunicació d’alguna veritat inefable. Una prosa treballadíssima i una veu ultramadura.
