L’escriptor Miqui Otero ha tornat a les llibreries amb ‘Simón’, la seva quarta novel·la, que en pocs mesos s’ha convertit en un èxit de vendes i de crítica. Avui seu al sofà de l”Àrtic’ per parlar-nos de la vida del seu heroi literari.
Entre ‘Scaramouche’ i Barry Lyndon
El Simón és un nen de família treballadora del barri de Sant Antoni, que creix embadalit pels llibres que li regala el seu cosí, el Rico. Però un dia el Rico marxa de casa, i el petit Simón començarà un viatge vital a través de l’adolescència i l’edat adulta, en què passarà de l’idealisme heroic de lectures com ‘Scaramouche’ a la voluntat d’ascendir socialment i a l’oportunisme de ‘Barry Lyndon’. En aquest camí, es convertirà en un cuiner amb cert èxit, coneixerà la burgesia barcelonina, es desencantarà pel romanticisme literari de la seva infantesa i tornarà al seu barri a Sant Antoni, on la seva família hi té un bar.
Amb ‘Simón’, Miqui Otero escriu la que potser ha estat la seva novel·la més ambiciosa fins al dia d’avui. Un fresc de la Barcelona que va dels Jocs Olímpics del 1992 fins als atemptats de la Rambla i l’1 d’octubre, o el que és el mateix, de la il·lusió al desencantament representats per un personatge que vol escalar socialment i que descobreix que la vida no és com als llibres.
Hi ha una frase en el llibre que diu: “El azar desordena la vida y ordena las novelas”. Perquè no és tot tan perfecte i una de les primeres lliçons d’algú que ha llegit tant o que s’ha enamorat tant de les cançons és descobrir que la vida és una mica més complicada i més caòtica, que la vida no està tan ben endreçada com una novel·la, que la vida no és tan fotogènica com una novel·la, que a la vida no guanyen els bons.
Miqui Otero, dels fanzins a ‘Simón’
Escriptor, periodista, fanziner i animador cultural, el Miqui Otero s’ha convertit en un dels grans cronistes de la Barcelona “millennial”. Iniciat en la cultura local tot treballant en fanzins, cineclubs i en la discogràfica Doble Vida Records, va condensar tot aquest bagatge en un ‘fil musical’ amb què va irrompre amb força en el panorama literari de casa nostra. Més endavant, ens va convidar a triar la nostra pròpia aventura amb una ‘càpsula del temps’ i va retratar la seva generació a la llum dels ‘rajos’ de la muntanya de Montjuïc. I tot plegat ho ha fet mentre escriu per diversos mitjans, fa classes a l’Autònoma o dirigeix, amb Kiko Amat, el festival Primera Persona. I ara, torna als carrers de la seva ciutat, que també és la nostra, i els fa servir d’escenari per parlar-nos del procés de maduresa d’un tal ‘Simón’, un protagonista que ens demostra que de viure se n’aprèn vivint, més que no pas llegint. O era al justament al revés?
