Fa un parell de setmanes va morir José Luis Cuerda, poc abans ho feia Terry Jones. En total, dues pèrdues importants pel cinema i dues maneres de treballar l’humor i eixamplar-ne les seves fronteres. Avui repassem 10 títols que han fet precisament això: escapar de l’humor més convencional i tirar-se a la piscina.
‘Amanece, que no es poco’
José Luis Cuerda, 1988
A ‘Amanece, que no es poco’, un enginyer espanyol visita amb el seu pare un poble d’Albacete i, allà, s’hi troba una galeria de situacions i de personatges que freguen l’absurd. Cuerda mescla el costumisme del poble ras amb el deliri oníric d’una localitat que sembla màgica, i el seu humor entronca amb una certa tradició que ve de La Codorniz o de Gómez de la Serna, però també el fa créixer d’una forma molt poc vista en el cinema espanyol.
‘La vida de Brian’
Terry Jones, 1979
Diu la llegenda que mentre els Monty Python rodaven ‘Los caballeros de la mesa cuadrada’, un periodista els va preguntar què farien després de fer comèdia amb el mite fundacional britànic. I un d’ells va contestar que només es podrien superar fent humor de la vida de Crist. Dit i fet: prohibida en diversos països, irreverent i desacralitzadora, és potser la millor peli dels Python, i va ser dirigida per Terry Jones, a qui veiem a les imatges com la mare de Déu. Una joia que, en el seu moment, va suposar fer broma d’un tema tan delicat com la religió.
‘Gente en sitios’
Juan Cavestany, 2013‘Gente en sitios’
és una de les grans pel·lis espanyoles de la dècada passada. Juan Cavestany reuneix un fotimer d’actors coneguts en petites històries que passen de l’humor més delirant al terror més absolut. Cavestany és un dels exponents del que el crític Jordi Costa va anomenar el post-humor, una corrent de comèdia en què, segons les seves paraules: “L’obtenció de la rialla ja no és la primera prioritat. És un humor en què pot prevaldre la incomoditat, el malestar per sobre altres coses”. És un terme que després s’ha discutit i revisat, però que explica molt bé el que fa una generació on hi ha Miguel Noguera, els Venga Monjas, Canódromo abandonado o l’Ignatius Farray.
‘La edad de oro’
Luis Buñuel, 1030
‘La edad de oro’ va ser el film que va rodar Luis Buñuel després d”Un perro andaluz’. Aquí comptava un altre cop amb Salvador Dalí com a coguionista i la cinta va ser el manifest definitiu del surrealisme al cinema. I ja se sap que una de les eines més importants d’aquest moviment artístic era l’humor. Perquè l’humor pot ser irracional i apel·lar al nostre subconscient, i això és una cosa que Buñuel feia molt bé. I dèiem que va tenir problemes amb l’Església perquè el film va qüestionant la figura de la jerarquia catòlica com a instrument repressor dels dos amants que protagonitzen el film. Pensa que el film va patir atemptats per part de l’extrema dreta i la seva versió íntegra va estar censurada a França 50 anys!
‘El verdugo’
Luis García Berlanga, 1963Luis García Berlanga
va rodar una comèdia negríssima sobre la pena de mort en un país tan castigat per aquesta condemna com era l’Espanya franquista. Nino Manfredi i Pepe Isbert són el gendre que no vol ser botxí i el sogre que porta la professió a la sang i que vol que l’altre segueixi el seu exemple. Potser una de les millors cintes de Berlanga i un títol fonamental per entendre que, fins i tot en temps de dictadura, alguns cineastes es van atrevir a dur l’humor fins a les seves últimes conseqüències.
‘Ocurrió cerca de su casa’
Benoît Poelvoorde, Rémy Belvaux i André Bonzel, 1992
Treball de final de carrera d’uns joves cineastes belgues, està rodat com un fals documental sobre un assassí en sèrie al qual un equip de reporters segueixen en el seu dia a dia. A mesura que l’acció avança, el veiem cometre els crims més abominables i veiem com l’equip s’hi implica cada cop més, però el que posa més nerviós és que el film està rodada amb un fons de comèdia (de fet, d’humor belga, que és molt negre) i de sàtira, cosa que maximitza el sentiment d’horror absolut que sents veient el film.
‘Ser o no ser’
Ernst Lubitsch, 1942
Podríem haver triat Charles Chaplin amb ‘El gran dictador’ o Taika Waititi amb ‘Jojo Rabbit’, que ara és als cinemes, però ‘Ser o no ser’ és una pel·li molt especial per qui la va rodar. Ernst Lubitsch, el director, era un cineasta especialitzat en comèdies elegants, alemany i jueu, declarat enemic de l’estat pels nazis. I la cinta es va rodar el 1942, en plena guerra i quan encara no estava clar qui guanyaria. En aquest context, Lubitsch decideix fer una sàtira política dels nazis, decideix que la millor arma que té per combatre’ls és l’humor, en un moment en què la situació no feia cap gràcia.
‘In the Loop’
Armando Ianucci, 2009‘In the Loop’
recupera els personatges de la sèrie ‘The thick of it’, una àcida sàtira política sobre el govern britànic, i els situa en el moment en què el Regne Unit i els Estats Units volen començar la guerra de l’Iraq. El que ens presenta la cinta són una sèrie de situacions i de tipus mesquins i miserables, que decideixen sobre la vida de centenars de milers de persones. I el millor és que el personatge agressiu que ara vèiem, el Malcolm, és el més menyspreable de tots ells i, al mateix temps, el més divertit, el que ens cau millor. Fer comèdia sobre personatges polítics menyspreables, i aconseguir que anem amb el pitjor de tots ells, és una de les claus d’aquest film brillant.
‘This is Spinal Tap’
Rob Reiner, 1984‘This is Spinal Tap’
ens presenta una gira de la banda britànica Spinal Tap, considerat un dels grups més sorollosos del Regne Unit. Al llarg dels 82 minuts els veiem assajar, riure, divertir-se, tocar o tenir moments d’ego com el que hem vist. El problema és que la banda no existeix en realitat, això és un “mockumentary”, un gènere que explica una història de ficció com si fos un documental, fins al punt que el públic no sap si el que veu és real o no. Tot i que ja n’hi havia abans, ‘This is Spinal Tap’ va ser tota una revolució dins del “mockumentarys”, un gènere en què també podríem incloure ‘Ocurrió cerca de su casa’ i que, sovint, tracten les històries amb humor.
‘Mi loco Erasmus’
Carlo Padial, 2012
El còmic Didac Alcaraz, com bé ens explica en aquest fragment, vol fer un documental sobre els Erasmus que venen a Barcelona. Aquesta seria la premissa de la cinta, però el que ve a continuació us deixo que ho veieu vosaltres mateixos. Només cal que tingueu en compte que aquesta és la primera pel·lícula de Carlo Padial, algú que ha rebentat els límits de l’humor autoconscient amb títols tan inclassificables i genials com ‘Mi loco Erasmus’.
