L’osonenca Irene Solà és una jove escriptora que ha aconseguit convertir tots els seus llibres en premis. Formada en belles arts per la UB, la seva narrativa juganera i personal, capaç d’arrelar-se a la terra però també parlar de fantasmes, zombis i dones d’aigua, l’han feta una de les veus amb més futur de les lletres catalanes. Amb ‘Bèstia’, el seu primer poemari, es va endur el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. Més tard va guanyar el Documenta amb ‘Els dics’, en què va forjar el seu imaginari rural ple de veus que se superposen. I ara amb ‘Canto jo i la muntanya balla’ li han concedit el Premi Llibres Anagrama. I per això avui l’hem convidada a l”Àrtic’, on cantar i ballar són plaers que, com la lectura, practiquem bàsicament en la intimitat.
El paisatge de Camprodon
Irene Solà s’ha submergit en el paisatge de la vall de Camprodon, i fins a Prats de Molló, per escriure ‘Canto jo i la muntanya balla’. La força de la natura en aquest racó del nord de Catalunya, i les seves històries de fantasmes i de bruixes, l’han inspirada a l’hora de compondre aquest relat polièdric en què parlen els humans, els animals, els vegetals i, fins i tot, els núvols. Amb una poètica molt pròpia i una prosa depurada i molt plàstica, la segona novel·la d’Irene Solà retrata històries de pagesos poetes, de famílies destrossades per un accident de caça, de dones d’aigua i de cabirols que s’escapen de la caça.
Un debut amb gust de premi
Abans fins i tot de guanyar el Premi Llibres Anagrama, Irene Solà ja va debutar en la novel·la amb ‘Els dics’, i es va endur el Documenta 2017. En aquesta novel·la ambientada a Malla, a Osona, ja es poden veure les traces més característiques de la narrativa de Solà: multiplicitat de veus, capítols curts, voluntat de joc i una relació de simbiosi entre el relat i el paisatge. Característiques que han fet d’Irene Solà una de les veus de present i futur de la literatura en català.
