Fins el proper 1 de febrer al Gran Teatre del Liceu hi podem veure ‘Les contes d’Hoffmann’, l’èxit més sonat del compositor Jacques Offenbach, tot i que ell mai va saber que aquesta seria la seva òpera més famosa, ja que va morir abans de l’estrena. Aprofitem aquesta estrena per repassar alguns composicions inacabades o que van esdevenir un èxit després de la mort del compositor.
Jacques Offenbach
Tot i que tots l’associem a l’òpera (i l’operetta) francesa, realment va néixer a Colònia (Alemanya), però de ben petit es va traslladar a França on, gràcies a l’humor i la ironia, va aconseguir ser un compositor d’èxit, fins al punt de dirigir la Comédie Française i, fins i tot, construir el seu propi teatre. Va fer de l’òpera, i sobretot l’operetta, una eina de crítica social, però sempre des del somriure i el melodisme. Malgrat els seus èxits, els canvis polítics a França durant la segona meitat del segle XIX van fer que Offenbach caigués en desgràcia, i per això va anar fins als Estats Units a provar sort. De retorn a Europa, i amb noves idees teatrals, va crear la que seria la seva última composició, “Les contes d’Hoffmann”. Va ser un èxit rotund, però Offenbach va deixar-la inacabada quan va morir, quatre mesos abans de l’estrena. Amb aquesta obra el compositor va fer un gir en el seu estil, presentant unes històries més amargues, però farcides d’escenes de gran lluïment, com la “Barcarola” .
Georges Bizet
Bizet mai no va saber que havia compost una òpera de tant èxit com ‘Carmen’, al contrari, va morir convençut que havia compost una òpera fracasada. Posem-nos en context: durant el procés de composició d’aquest títol va publicar-se el llibret, i la història d’aquesta dona, que es reivindica com a lliure i que acaba morint a mans del seu amant, va causar una enorme polèmica, de manera que va costar molt trobar a una cantant disposada a cantar el paper. Això va fer que l’estrena fos rebuda amb molta fredor, i que bona part de la crítica la destrossés. Va ser posteriorment quan, allunyats de la polèmica, el gran públic va saber veure en “Carmen” una obra mestra inqüestionable i un títol imprescindible que tot amant de la música ha de conèixer.
Giacomo Puccini
‘Turandot’ és l’última òpera de Puccini, ja que va deixar-la inacabada quan va morir l’any 1924 mentre anava a Brussel·les a tractar-se un càncer de laringe (causat per la seva afició al tabac). Al final de la seva carrera Puccini era un home d’èxit, de manera que va generar un gran interès aquesta última òpera, i això ho tenien molt clar els seus editors, per això el procés d’elaboració d’aquest final va ser tot un maldecap. Puccini sempre va tenir una relació molt complexa amb els seus llibretistes, i sempre donava moltes voltes als arguments de les seves òperes. En el cas de ‘Turandot’ tenia molts dubtes sobre la transformació del personatge principal, ja que va de gèlida princesa a una dona càlidament enamorada, i aquesta transformació, segons Puccini, s’havia de produir al duet final, que no va acabar. Això ha provocat que a dia d’avui hi hagi, almenys, 5 finals per aquesta òpera. El més habitual és una versió retallada de l’encàrrec que va fer l’editor Ricordi, al compositor Franco Alfano.
Wolfgang Amadeus Mozart
Una altra obra famosíssima que va quedar inacabada i que és tot un monument a la mort: el ‘Rèquiem’ de Mozart, i més concretament el “Lacrimosa”, el darrer que va deixar escrit Mozart d’aquest misteriós “Rèquiem” que el cinema ens ha fet pensar que va ser un encàrrec de Salieri, cosa totalment falsa. Pel que sembla li va encarregar un noble (anònimament) per aquest poder signar-lo com a propi, i així dedicar-lo a la seva dona, recentment morta. Més enllà d’això, ens trobem de nou amb una obra inacabada d’un gegant de la composició, i aquest cas va ser el seu deixeble, Franz Xaver Süßmayr, qui va acabar la composició respectant l’estil del gran Wolfgang Amadeus Mozart. Es va poder estrenar a principis de 1793 (Mozart havia mort al desembre de 1791) en un concert en benefici a la dona i fills de Mozart, i el desembre d’aquell mateix 1793 va representar-se en memòria de la dona del noble que volia atorgar-se el mèrit d’haver compost ell aquest “Rèquiem”.
