‘Vista final’
Charles Burns. Reservoir Books, 2018
Reservoir Books acaba a de publicar ‘Vista final’, un volum que recopila la celebrada trilogia ‘Tóxico’, ‘La colmena’ i ‘Cráneo de azúcar.’ Una obra mestra absoluta en la qual Charles Burns duu el seu discurs a un altre nivell i explica la història d’un perdedor que es refugia en una realitat alternativa, una realitat a la qual accedeix en somnis i en què es converteix en un “alter ego” anomenat Nitnit, un personatge que segurament us recorda a Tintín. Realitat i malsons es confonen en un univers en què conflueixen Hergé, David Lynch i William S. Burroughs.
‘Pudridero’
Johnny Ryan. Fulgencio Pimentel / Entrecomics, 2012
‘Pudridero’, de Johnny Ryan, és un dels meus còmics favorits de tots els temps, publicat a l’estat per Entrecomics i Fulgencio Pimentel. Ryan és un autor underground de Boston que no es caracteritza precisament per la subtilesa del seus còmics. A ‘Pudridero’ seguim un personatge anomenat Carantigua, que acaba en un planeta estrany farcit de monstres horribles. Unes aberracions hostils a les quals haurà de matar en lluites salvatges que són eternes i ofereixen moments d’ultraviolència retorçadíssims. No hi ha més argument, tot és una orgia de violència extraterrestre duta a límits insostenibles. Per entendre’ns, ‘Mortal kombat’ barrejat amb ‘Holocausto caníbal.’ Una sobredosi d’ultraviolència, gore i llenguatge groller que et deixa completament hipnotitzat.
‘Rubia de verano’
Adrian Tomine. La Cúpula, 2005
Adrian Tomine és un autor que va començar autopublicant-se al fanzín ‘Optic Nerve’, una publicació que de seguida el va convertir en un autor de culte. Amb el pas del temps, Tomine s’ha convertit en un dels grans d’aquest mitjà, ha fet portades regularment per ‘New Yorker’ per exemple, però sempre ha mantingut la mateixa actitud indie a tota la seva obra. Una obra molt personal i intimista. ‘Rubia de verano’, recentment reeditat per La Cúpula, recopila quatre històries que Tomine va publicar a ‘Optic Nerve’, el seu treball més fresc i brutal. Si abans dèiem que Johnny Ryan no era el rei de la subtilesa, amb Tomine passa tot el contrari. És un mestre del relat intimista i dels sentiments. Les històries de Tomine parlen de gent ferida i introvertida, de la incomunicació, la soledat, les frustracions i els fracassos amorosos. Temes universals que Tomine tracta amb un estil pausat, fred i molt contingut que, de vegades, recorda el millor Raymond Carver. No li agraden els finals feliços, esteu avisats.
‘Berlín’
Jason Lutes. Astiberri, 2005
Berlín és, sense dubte, l’obra més important del respectadíssim autor americà Jason Lutes. Ha tardat 22 anys a acabar-la. Assegura que va estar dos anys només per documentar-se. El que pretén Lutes amb ‘Berlín’ és situar-nos a l’Alemanya de finals dels anys 20 i principis dels 30, per viure els darrers dies de la República de Weimar i l’alçament del nazisme. Ho fa a través de dos personatges principals inventats, personatges històrics reals i molts secundaris que s’entrecreuen i ofereixen una gran panoràmica de la societat berlinesa de l’època. Aquest període, que va del 1928 al 1933, és una època crucial que les pel·lícules i els llibres no han tractat gaire, perquè sempre els ha resultat més interessant el període de guerra. Jason Lutes ha estudiat aquesta època convulsa a fons per demostrar que les causes de l’ascensió nazi van ser més socials que polítiques. L’estil minuciós i net de Lutes ens regala una història immersiva, documentada i seriosa. Un document d’un valor incalculable que els principals premis del mitjà han sabut reconèixer. Sense anar més lluny, ‘Time’ la va incloure entre les 100 millors novel·les gràfiques de tots els temps.
‘Frank’
Jim Woodring. Fulgencio Pimentel, 2011
Jim Woodring, un autor de gairebé 70 anys nascut a Los Angeles, s’ha convertit en un dels referents de culte de l’underground americà gràcies a un estil que beu de la psicodèlia dels 60 i dels “cartoons” clàssics, i a una narrativa al·lucinògena que ha captivat infinitat de dibuixants de còmic actuals (i fins i tot directors tan importants com Francis Ford Coppola, un dels seus admiradors més fervorosos). Són històries en la seva majoria mudes, amb un curiós ésser antropomòrfic (semblant a un gat) com a protagonista, i una col·lecció de criatures que es mouen entre la simpatia i l’horror. Tot i les coloraines psicodèliques i l’amabilitat aparent d’alguns d’aquests personatges, ‘Frank’ és com un mal viatge a una dimensió calidoscòpica, és un còmic inquietant i totalment immersiu amb moments patètics, esfereïdors, divertits i surrealistes. Diu Jim Woodring que no treu les seves imatges de cap droga psicodèlica, sinó que la pròpia vida li inspira aquesta iconografia al·lucinògena. Permeteu-me que ho posi en dubte.
