Dir que l’època actual s’assembla al barroc no és estrany, ja que tenim el mateix culte a la imatge, ens encanta l’espectacle i el sensacionalisme, la violència i el sexe, tenim una gran por a la mort o estem obsessionats per la joventut… coses que ja passaven al s. XVII. I a tot això, hem de sumar-li ara una pandèmia, cosa que també va passar aleshores (amb la pesta). És per això que molts filòsofs han definit la nostra època com un “neobarroc”.
Tenint en compte aquesta premissa, l’Anna Pou ens proposa un repàs per l’art barroc per veure de quina manera els artistes de llavors van trobar respostes a la crisi i a la pandèmia en el seu art. Qui sap si alguna d’aquestes podria servir de cura, també avui!
Caravaggio i el “carpe diem”
Tot i que Caravaggio no va ser precisament cap sant i es va moure pels sectors més corruptes i perillosos de Roma, és clar que va saber gaudir dels plaers de la vida: Caravaggio ens ensenya el “carpe diem”. Aquesta famosa frase la va inventar el poeta romà Horaci i traduïda vindria a ser “aprofita el dia”, no confiïs en el demà. El ‘Bacus’, de Caravaggio, per exemple, ens apropa la copa de vi i de manera molt coqueta i sensual ens tempta a beure i a provar els plaers de la vida. Aquesta seria la primera màxima del barroc: davant moments difícils, “carpe diem”.
‘Bacus’ (Caravaggio, 1598)
Rubens i la serenor total
Els artistes van donar respostes, sobretot, a través de la filosofia. Un gran exemple d’això és Rubens, que es retrata com un filòsof al costat d’altres intel·lectuals del seu moment. A l’època de Rubens estava de moda l’estoïcisme, un corrent filosòfic que es va fundar a Grècia, però que Sèneca va fer molt popular. Actuar estoicament vol dir conquerir un estat d’ataràxia que deien els grecs, és a dir, de no patiment però tampoc de sobreexcitació. La serenor total, l’equilibri . I com s’aconsegueix això? Doncs no desitjant allò que no podem tenir i que no necessitem. Cal cercar de viure amb el mínim deixant de banda allò superflu, que és quasi tot. Això Sèneca ho explica molt bé al seu llibre ‘Sobre la felicitat’.
‘Els quatre filòsofs’ (Peter Paul Rubens, 1612)
Demòcrit i Heràclit: riure o plorar?
Hi ha una parella de filòsofs que sempre es representen junts, Demòcrit i Heràclit, ja que representen dues actituds diametralment oposades a la vida. Demòcrit pensava que l’alegria és el màxim atribut de l’ésser humà i és fonamental per viure i, per això, sempre se’l representa rient. Mentre que Heràclit, el que deia que mai no et banyaràs dos cops al mateix riu, plora per la transitorietat de les coses i l’estupidesa humana. En el fons, tots dos estan desenganyats de tot, però Demòcrit se’n riu del món i per això l’assenyala, mentre que Heràclit plora tot vestit de negre (d’aquí que li diguessin l’Obscur.
‘Heràclit i Demòcrit’ (Peter Paul Rubens, 1603)
Rembrant i el retrat a un mateix
A Rembrandt li agradava molt autoretratar-se disfressat i en actituds diferents. Són sovint cares exagerades en què practica diferents expressions per posar-les després als seus quadres d’història o bíblics, però també hi ha autoretrats en els quals l’objectiu és un profund anàlisi de si mateix: una altra clau més del barroc per viure millor: conèixer-te a tu mateix. Rembrandt va tenir molt mala sort a a vida, la seva dona i els seus fills van morir i va acabar arruïnat, i a través dels seus autoretrats podem rastrejar el que li va anar passant al llarg de la vida, que va des de l’orgull juvenil del pintor de moda a Amsterdam fins a l’abatiment progressiu per les desgràcies. La profunditat amb què Rembrandt ens transmet el seu estat d’ànim és brutal. Una clau molt important per viure millor és no autoenganyar-se i acceptar el que ens passa i el que som.
Un dels més de 80 autoretrats de Rembrandt
Johannes Vermeer de Delft, el pintor de l’amor
El fantàstic Vermeer de Delft ens presenta unes noies que reben cartes del seu enamorat i les llegeixen, totes dolces, a la finestra, o n’escriuen d’amagat, amb aquesta innocència coqueta tan típica de l’artista. Vermeer es considera el pintor de l’amor, i és que una altra clau del barroc és l’enamorament. Amor i erotisme, dos conceptes molt característics de l’època.
‘Noia llegint una carta’ (Johannes Vermeer de Delft, 1659)
Bernini i la sensualitat barroca
En aquest sentit no podem deixar de citar el gran èxtasi de Bernini, que si bé es tracta d’un èxtasi religiós és tremendament sensual. Bernini té diverses escultures que parlen de l’acte mateix de tocar-se i de l’apropament eròtic i que reflecteixen aquest moment àlgid tan característic del barroc. Estan a la galeria Borghese de Roma i tothom hauria de veure-les abans de morir!
El rapte de Prosèrpina és una altra obra mestra de la sensualitat barroca: com la mà de Plutó s’enfonsa a la pell de Prosèrpina és una de les grans fites de la història de l’art, de gran sensualitat. Podríem dir que amb obres com aquesta la lliçó final del barroc és que la bellesa ens cura tots els mals!
‘El rapte de Prosèrpina’ (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
