El 12 de juny de 1902 va sortir de l’Ajuntament el seguici funerari de Jacint Verdaguer, el més multitudinari que es recorda a la ciutat. El context polític era marcat per la suspensió de les garanties constitucionals, una mena d’estat d’excepció amb tensió social. Aquest fet va afavorir que el malestar social i cultural es traduís al carrer en un acte reivindicatiu durant el funeral del poeta. Ens ho va explicar Ramon Pinyol, expert en Verdaguer i professor de la Universitat de Vic, en aquest capítol de ‘Va passar aquí‘.
Jacint Verdaguer va anar a Vallvidrera, a la Vil·la Joana, per curar-se però va morir el 10 de juny en una de les habitacions que encara es conserva intacta. Els artistes modernistes li tenien devoció i Picasso va pujar a peu a Vallvidrera per vetllar-lo.
Milers de persones al carrer
Des del carrer del Bisbe va enfilar la carrossa tirada per vuit cavalls negres fins al portal de l’Àngel, la plaça de Catalunya i la Rambla. Segons l’expert en Verdaguer i professor de la Universitat de Vic, Ramon Pinyol, van desfilar pels carrers de Barcelona milers de persones per acomiadar el poeta. Un funeral que l’ajuntament de Barcelona va organitzar com si fos un alcalde mort en el càrrec. Les floristes van estendre una catifa de flors pel mig de la Rambla. Part de la fama popular de Verdaguer descansava en la seva etapa fosca com a exorcista.
El renovador de la literatura catalana
Jacint Verdaguer va renovar la literatura catalana del s. XIX i la va fer internacional amb obres cabdals com ‘L’Atlàntida’ i ‘El Canigó’, però també feia cançonetes de Nadal, estampetes i romeries que el feien un poeta força popular.
