La Perona va ser un important barri de barraques de Barcelona que ara només es conserva en la memòria dels qui hi van viure. Anava del pont d’Espronceda al pont del Treball. Va existir durant la segona meitat del segle XX i va ser un dels darrers nuclis barraquistes de la ciutat. Ho explicava Laura de Andrés, autora de ‘Barraques: la lluita dels invisibles’, en aquest capítol del ‘Va passar aquí‘.
Creació i creixement del barri
Durant la postguerra, moltes persones es van desplaçar a Barcelona buscant feina. De feina en trobaven, però el que mancava era habitatge. Aquest dèficit es va cobrir amb el relloguer d’habitacions o amb els nuclis barraquistes.
La Perona va néixer el 1947 i va rebre aquest nom perquè quan se li preguntava a algun veí des de quan era al barri, aquest contestava: “Des del temps de la Perona”. Feien referència a l’any que Eva Duarte de Perón, la primera dama argentina, va visitar la ciutat.
Era un dels nuclis barraquistes més gran de Barcelona. Va començar amb 200 barraques, però a finals dels anys 70 hi havia gairebé unes 1.000 barraques i 5.000 persones. Els propis residents van dividir el barri en dues zones: la Perona de dalt, habitada sobretot per paios, i la Perona de baix, per gitanos.
Carmen Gómez, antiga resident de la Perona
Carmen Gómez, antiga resident de la Perona, recorda els anys viscuts al barri. Gómez va néixer a la Perona l’any 1958. Després d’ella, van néixer els seus quatre germans. Descriu casa seva en aquella època com una casa més del barri: humil, sense aigua corrent ni electricitat i amb una única habitació, on dormien els seus pares i els cinc germans, capiculats en un sol llit.
Gómez descriu la seva infància com la de qualsevol altre nen o nena. Això sí, la manca d’espai condicionava la vida. Quan celebraven la comunió, ho feien al carrer, amb unes taules grosses on se servia la xocolata i hi era convidat tothom. També remarca que anaven a escola amb companys que vivien “als pisos”. Els nens de la Perona no veien diferències entre els uns i els altres, però amb els nens dels pisos, sí.
Gómez explica com va sorgir un gran moviment veïnal per reclamar millores al barri, com ara l’asfaltat dels carrers, aigua corrent o electricitat. En resum, unes condicions de vida dignes.
Amb els anys, Carmen Gómez va marxar del barri i ha viscut a diferents llocs. Però ara viu davant de la Perona i sent aquest barri com a propi.
El final de la Perona
Als anys 80, Barcelona va emprendre grans canvis urbanístics de cara als Jocs Olímpics. Calia presentar la millor cara al món i, evidentment, no hi havia lloc per a les barraques. El 1989 es van enderrocar els darrers nuclis barraquistes de la ciutat, el del Carmel i el de la Perona.
