Ana María Matute Ausejo (Barcelona, 1925-2014). Va escriure la seva primera novel·la als 17 anys i es va convertir en una de les millors escriptores en castellà del seu temps. Va guanyar el Premi Planeta el 1954 i el Nadal, el 1959. El 1996 va ser nomenada acadèmica de la Reial Acadèmia Espanyola, i el 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va ser nominada tres vegades al Premi Nobel de literatura. L’autora de la trilogia ‘Mercaderes’ té un carrer dedicat a Can Baró, barri on va residir els darrers anys de la seva vida.
Ana María Matute va néixer el 26 de juliol de 1925 i va viure part de la seva infantesa al número 20 del carrer de Plató, al barri de Sant Gervasi – Galvany. Aviat es va convertir en una de les millors escriptores de la primera meitat del segle XX. Matute va guanyar el Premi Planeta el 1954 amb ‘Pequeño teatro’, i el premi Nadal el 1959 amb ‘Primera memoria’. Ho explica Blanca Ripoll, doctora en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona, en aquest capítol de ‘Va passar aquí‘.
La guerra va marcar la infància de Matute
Ana María Matute va néixer en una família acomodada de la petita burgesia catalana, conservadora i catòlica. Això va marcar la seva experiència de la Guerra Civil. Matute tenia 11 anys quan va esclatar la guerra i explica que estaven a punt de marxar de vacances però el pare va decidir romandre a Barcelona.
Van ser uns anys difícils per a la família, atemorida per les possibles represàlies pels seus principis conservadors i catòlics. Però Matute també va dir que en aquest context infernal, havia descobert la sensació de llibertat. Aquests sentiments contradictoris es poden apreciar nítidament a la seva novel·la ‘Luciérnagas’.
Mansilla de la sierra, el poble de La Rioja on Matute va passar llargues temporades quan era petita, també va marcar el seu univers literari.
Matute va escriure la seva primera novel·la als 17 anys i als 20 ja es va consolidar com una de les veus més importants de la literatura en castellà del seu temps. La seva prosa combina plasticitat, llum i lirisme, amb moments gairebé expressionistes, en què explica la tragèdia de la guerra i la duresa socioeconòmica que va generar.
Una generació literària que no paeix la guerra
Matute deia que els novel·listes de la seva generació eren “niños asombrados”. Als anys 40, aquella generació d’escriptors no podia gestionar literàriament el trauma col·lectiu de la guerra que havien viscut des de la infantesa i l’adolescència. Això els va portar a esciure històries de nens òrfes amb mala relació amb els seus pares o de nens que pateixen conflictes en el trànsit a l’edat adulta i que perden la innocència.
Un marit bo i un de dolent
En l’àmbit personal, Matute deia que havia tingut dos marits, el bo i el dolent. El primer va ser el dolent, i la relació va tenir conseqüències dramàtiques, com no poder conviure amb el seu fill quan es van separar. Només el podia veure quan la seva sogra li portava d’amagat. Possiblement aquesta vivència va marcar un dels eixos de la seva literatura, amb personatges infantils aparentment fràgils que lluiten per agafar les regnes de la seva existència.
