L’exnedadora i entrenadora de natació sincronitzada Anna Tarrés ha visitat el ‘Terra fèrtil‘ de betevé per repassar la seva trajectòria en un esport que va ajudar com ningú a popularitzar-lo i professionalitzar-lo a l’estat espanyol. “Vam fer d’un esport desconegut un imperi, creant llocs de treball i estructures per fer possible que actualment moltes nenes i nens el puguin gaudir i practicar”, ha assegurat.
Tarrés ha recordat els seus inicis com a nedadora i quan, amb només 16 anys, va participar en uns jocs olímpics (Los Angeles 84), els primers en què la natació sincronitzada esdevenia categoria olímpica. Van quedar penúltimes. “El que més em va impactar va ser entrenar amb les nord-americanes, les veia com si fossin actrius de Hollywood”. El que feien elles, diu, era un “esport diferent”. Va ser llavors quan va saber que allò era el que volia fer.
52 medalles i una destitució polèmica
Als 18 anys va deixar la pràctica esportiva i més d’una dècada més tard va iniciar l’etapa, plena d’èxits, com a seleccionadora espanyola. Durant 15 anys va aconseguir 52 medalles, quatre de les quals olímpiques, que van situar l’equip espanyol com una de les potències mundials de la disciplina. Una de les claus, ha explicat, va ser saber potenciar el vessant artístic de l’equip. “En tècnica mai no hauríem pogut somniar superar les russes i vam optar per mirar de crear impacte amb coreografies que expliquessin històries i que quedessin en la ment de les persones”, ha recordat.
L’any 2012 va ser destituïda amb polèmica. Algunes de les nedadores a les quals va entrenar van denunciar tècniques d’entrenament abusives per part de Tarrés. Ella les va negar. Tarrés ha assegurat que aquesta etapa “està superada”, tot i que reconeix que “encara hi ha barreres”. “No puc entrar al CAR de Sant Cugat a veure la selecció espanyola, tot i que tinc tres noies [del club Kallípolis que dirigeix] a l’equip nacional”, ha lamentat.
El mètode Tarrés
Actualment, Tarrés fa d’assessora de l’equip xinès de natació sincronitzada. Una feina en què, assegura, pot fer la seva feina de manera “més objectiva, enfocada en els resultats”. Qüestionada sobre si existeix el “mètode Tarrés” no ha dubtat: “Sí”. Consisteix, diu, a “portar al màxim nivell allò que les esportistes fan bé i millorar el que els manca”. I si l’objectiu és optar a pujar dalt del podi ho té clar: “No hi ha medalla d’or sense exigència ni dolor”.
