Fa dos anys, Sabrina Amaro es va trobar sense llar després d’anys de patir maltractaments. Una situació dura que durant el confinament la va portar a un centre de la Creu Roja, on va descobrir que la pintura l’ajudava a treure de dins tot el que no podia expressar amb paraules. “Em costava molt parlar del que m’havia passat i del fet de no tenir llar. No volia explicar a un metge com de malament em trobava. Era una cosa que havia de superar jo. Però pintant em relaxava i, sense pensar-ho, anava expressant els meus sentiments”, explica Sabrina Amaro.
Pintar és avançar. Et guareix, et treu pes. Ho expliques tot sense dir res
Han passat 10 mesos des que va començar a pintar quadres, que ara ha exposat amb orgull al Casal de barri de la Prosperitat, com a testimoni d’una vida passada i amb un nom ben il·lustratiu: ‘Recuperant la vida i l’amor’. I és que la seva situació ha millorat, però encara col·labora i rep suport de l’associació ‘Lola no estás sola’, per a dones sense llar. I en el procés de normalitzar la seva vida i refer-se, creu que la pintura ha estat bàsica des del primer quadre, un autoretrat (a la imatge superior) que és una declaració de principis. “Va ser com mirar-me en un mirall i dir ‘aquí estic, amb tot el que he viscut, i me’n sortiré, i tant que sí!'”, recorda. Ha produït una catorzena de quadres en aquest procés de sanació.
Clar que recordo el que em va passar. Però quan pinto, se’m treu del cap. Ja no em tortura la idea de per què em va passar això a mi
Reflexions sobre l’amor, la família i la felicitat
Els quadres els acompanya de frases o cites relacionades amb la idea de l’amor, la imatge idíl·lica de la família que tenia i no va ser possible, de la maternitat i, fins i tot, de la felicitat. Són pintures de colors vius, alegres. “És fàcil deixar-te emportar per pensaments de no me’n sortiré o compadir-se, però per a mi era important el fet de continuar, no rendir-se, i per això vaig triar colors vius“.
Una nova etapa
Reconeix que quan va començar a pintar ho va fer com una activitat d’oci que la relaxava, però que, en realitat, l’art sempre l’havia atret. “Quan era petita em vaig escapar de casa i vaig anar a un museu”, recorda Sabrina Amaro entre somriures. Ara té clar que vol continuar amb la pintura. De fet, ha començat a tenir alguns encàrrecs. “Són etapes. Primer va ser l’etapa de treure el que tenia a dins. Després vaig aprendre molt sobre pintura. I ara soc a l’etapa en què estic gaudint molt“, afirma orgullosa.
