Tant la festivitat de Tots Sants com la de Halloween giren entorn de la mort. Un final que ens ha d’arribar a tots però que en societats com la nostra és un tema tabú del qual, en general, se’n parla poc. La percepció de la mort és una cosa molt subjectiva i canviant a mesura que l’edat avança. Conversem amb persones de quatre generacions diferents per saber com l’afronten.
La Maria Monteis té 22 anys i confessa que pensa poc en la mort. Quan ho fa, però, el neguit és perdre’s tot el que té per davant. “Et queden molts anys per viure milers d’experiències. La mort m’espanta perquè hi ha massa coses que no he viscut”, explica.
Saltem dues dècades. L’Andrés Riera en té 41 i fa pocs anys que és pare. Això, explica, li va canviar la concepció de la mort: “Intentes evitar qualsevol activitat de risc perquè tens una responsabilitat directa vers una persona que depèn de tu”.
Amb 62 anys, l’Albert Martínez està content de la vida que ha tingut fins ara. Ara la principal preocupació rau en què la salut aguanti. “Desitges que la mort arribi el més tard possible perquè encara hi ha moltes coses per fer aquesta vida. El que sí que em preocupa més que la pròpia mort és l’estat de salut d’aquests darrers anys”.
La Montserrat Rius és la mare de l’Albert. Com tanta gent de la seva generació, la seva concepció de mort està basada en la fe catòlica. No tem la mort, diu, ja que està convençuda que la seva ànima perdurarà per sempre. “No pateixo. Quan sigui l’hora, quan Déu digui que se m’ha acabat la història, que se m’emporti cap a la sala d’espera”.
