Fa tres dies que són aquí i tot és nou. Tenen vuit anys i és la primera vegada que venen acollits per una família a Barcelona. Les situacions dels 250 infants són diverses. En funció de la vida familiar que porten al seu país d’origen s’adapten més fàcilment o menys. Hi ha el cas d’una nena que ha perdut la mare recentment i la família creu que serà dur per a ella però, en el fons, una gran experiència.
En Lehbib, per exemple, arriba a una família que ja té un fill. La Ruth, la mare, li diu que té un any més i que aquests mesos serà el germà gran. La gran majoria de famílies s’estrenen en la tasca d’acollir, només n’hi ha una que és veterana i acull infants sahrauís des del 2006.
L’experiència de tenir aigua constantment o de viure en una ciutat tan desenvolupada com Barcelona
Venen de condicions molts diferents i d’un entorn molt poc desenvolupat. Tenen les necessitats bàsiques garantides, però no provenen d’una societat productiva o capitalista com la nostra. Això fa que el simple fet de poder mantenir una font oberta tot un matí, remullar-se, beure aigua i jugar els sorprengui molt.
Les famílies d’acollida detallen altres anècdotes que ajuden a entendre la realitat dels infants i l’experiència que els suposa l’acollida. Les escales mecàniques, els ascensors, els mòbils, les tauletes, els televisors, les facilitats per accedir a recursos no tan necessaris o la llengua són experiències que els deixen bocabadats. Tot i això, diuen les famílies, un cop habituats i adaptats, s’hi acostumen ràpid.
