A 31 de desembre del 2021 hi havia 32 persones en llista d’espera per a un trasplantament de cor a Catalunya, vuit dels quals pediàtrics. Aquesta situació genera molta incertesa i moments d’angoixa. “És un procés molt dur”, explica Rosa Grau, trasplantada de cor fa gairebé nou anys. “Veus que el teu cos es va deteriorant i el cor no arriba“. “T’ofegues quan parles, quan camines i estàs esperant l’última oportunitat que tens. Et queda com a molt un any, quan t’ho diuen“, afegeix Montse Llopart. Aquesta veïna del Poble-sec va estar 10 mesos esperant un cor sa, que finalment va arribar. Les dues formen part del Club de la Cremallera, un grup de suport a persones trasplantades de cor o que estan en llista d’espera que aglutina més de 50 integrants.
“Ens donem suport mutu. Pots plorar o maleir, sempre estan allà. És un luxe, un tresor“, explica Rosa Grau. “Podem preguntar coses que segurament a l’hospital no preguntaríem: puc menjar un ou ferrat?, o paté, que no està cuit?”, apunta Maribel Sánchez. “Et tranquil·litza. Penses: ‘No soc jo la rara, hi ha més gent com jo’“. Aquesta barcelonina veïna de la Vila Olímpica pateix una mielosi, una malaltia minoritària que li va acabar afectant el cor fins al punt de necessitar un trasplantament.
La cremallera, una ferida de guerra
“M’hauria agradat conèixer el Club de la Cremallera abans de trasplantar-me. Jo vaig estar molt sola, no tenia ningú amb qui parlar-ne”, ha explicat al programa ‘Via 15’ Montse Llopart, que el proper mes de juliol podrà celebrar els vuit anys de la seva intervenció. Segons l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb dades del 2020, la supervivència dels trasplantats de cor és del 86 % al cap de l’any de l’operació i del 79 % al cap de cinc.
El nom del grup fa al·lusió a la gran cicatriu que els trasplantats tenen al tòrax, “a la cremallera que portem tots“, diu Rosa Grau, i confessa que el Club de la Cremallera la va ajudar a veure la situació d’una altra manera “que no fos un drama”. “A nosaltres no ens calen tatuatges, aquest és el millor de tots. És una ferida de guerra“, diu amb humor Maribel Sánchez.
Segons l’OCATT, el 2021 es van fer 54 trasplantaments de cor als quatre hospitals catalans on es fa aquesta operació complexa, una xifra que encara queda lluny de les 71 intervencions del 2018. De fet, la pandèmia va arribar a reduir a la meitat aquesta intervenció vital, que es va aturar en 36 trasplantaments de cor el 2020.
Que tothom sigui donant
Rosa Grau explica que rebre la notícia que necessitava un trasplantament de cor va suposar un sotrac. “Va ser horrorós. No penses que aquestes coses passin a casa teva, passen a casa dels altres”. Maribel Sánchez ho confirma: “Sembla que això sigui d’una altra, que no et pugui passar a tu, i en canvi passa més del que pensem”. Els de cor suposen entre el 4 i el 6 % del total de trasplantaments d’òrgans a Catalunya, segons xifres de l’OCATT. “Quan em van dir: ‘És l’única opció i et queda poc temps’, vaig entrar en xoc i la meva primera resposta va ser: ‘No’“. “Per a mi va ser una gran tranquil·litat, jo vaig estar supercontenta“, recorda Maribel Sánchez.
“Vull que tothom sigui donant”, demana Rosa Grau. “Jo he tingut una segona oportunitat. No hauria pogut veure créixer els meus fills“. “Hi ha gent, com nosaltres, que sense un trasplantament de cor no viuríem”, afegeix Maribel Sánchez. Montse Llopart afirma: “Jo mai m’hauria imaginat que algú faria una cosa tan gran per mi. Donar-me el seu cor”. I sentencia: “Penso en aquesta persona cada dia. I cada dia li dono les gràcies”.
