L’Arnau Oliveres és barceloní, acupuntor, terapeuta en medicina xinesa i musulmà. Amb motiu de La Nit de les Religions, que celebra la seva 4a edició, Oliveres explica la seva experiència vital amb l’islamisme. També escriu en el blog sufi.cat per donar a conèixer la seva manera d’entendre l’espiritualitat.
Quan et vas plantejar convertir-te a l’islam?
Jo no vaig triar entrar a l’islam sinó que era un musulmà no reconegut i el camí de la vida em va portar a entrar en aquesta religió als 26 anys. No és com els futbolistes que passen del Barça al Madrid, sinó que hi ha una continuïtat i elements que ho cohesionen tot. Aleshores vaig assistir a un acte de l’islamisme i vaig veure que allò que vibrava era com jo em sentia.
De fet, no em vaig preguntar si entrar-hi, més aviat si havia de sortir de l’islam.
Però alguna cosa et devia cridar l’atenció
Si una cosa em mancava d’on havia fet catequesi era tenir un mètode. Al catolicisme em parlaven d’història i de teologia però no d’espiritualitat ni d’un mètode per sentir-la. Va passar que quan vaig conèixer l’islam vaig pensar que era exactament la meva religió, amb un mateix déu, una mateixa font de la vida, però amb un mètode que explica com vincular-te a tu mateix amb la realitat.
“La islamofòbia cap a mi no existeix i, per tant, crec que la gent té pors d’altres qüestions, com la immigració”
I això no ho tenen altres religions, també?
L’hinduisme i el taoisme tenen un mètode interessant però és més arcaic i llunyà en el temps. L’islam és la darrera religió que es va crear i cohesiona tota la resta. De fet, el seu mètode és molt vigent però alhora molt desconegut.
Els prejudicis amb els atemptats gihadistes dels últims anys tampoc hi ajuden
Em temo que la gent no veu amb mals ulls l’islam, sinó altres coses. Miren malament els migrants, els sensesostre, els pobres, fins i tot, la gent que no parla bé català o castellà,… però a mi? A mi ningú no em mira malament. La islamofòbia cap a mi no existeix i, per tant, crec que la gent té pors d’altres qüestions, com la immigració.
Els atacs terroristes també han posat en dubte la figura de l’imam
Un mestre espiritual no és algú que adoctrini, ni tampoc no ha de tenir bons discursos per força. És una persona amb qui fas un pacte i et compromets a fer el teu camí espiritual i cap a tu mateix. Aleshores ell t’hi acompanya i t’aconsella que facis uns rituals concrets perquè puguis connectar amb tu mateix. Acceptar un mestre no vol dir fer el que ell et diu, sinó que et dona una recepta que tu després pots seguir.
“La gent es gira quan dius que ets musulmà, de Barcelona i que no tens família al Marroc”
Com s’ho va prendre el teu entorn?
La família i amics van acceptar bé el canvi però altres persones no. Es pensaven que m’havia convertit en una cosa rara, així que vaig deixar d’explicar el meu camí espiritual fins que fa un parell d’anys vaig decidir tornar a obrir-me.
I amb quines reaccions et trobes?
La gent es gira quan dius que ets musulmà, de Barcelona i que no tens família al Marroc. Se’ls hi fa estrany, però bé, tinc paciència i els hi explico.
Què ha canviat en el teu dia a dia?
A l’islam et relaciones amb el fet religiós des de dintre. Practico uns rituals i activitats espirituals sol i també en grup un cop per setmana. M’ho prenc com un ensenyament. A més, també em toca explicar què és l’islam perquè molta gent l’explica, segons el meu criteri, molt malament. Per cert, hi ha més musulmans no àrabs, que àrabs.
Hi ha interessos en què no s’entengui bé la religió?
Científics, polítics, religiosos,… molts estan venuts a interessos. És important posar-ho tot en dubte i decidir per un mateix. Jo vaig acostar-me a l’islam des de l’ateisme. Vaig dubtar del que m’havien ensenyat, de la ciència i dels polítics fins que vaig concloure que tenia criteri per decidir amb què m’identificava. Ningú m’obliga a vestir-me d’una determinada manera, a tapar-me, ni a res. La religió no té la culpa que hi hagi religiosos que ho estiguin fent molt malament, tant a Orient com a Occident.
