No havíem coincidit mai abans en persona però els atzars de la vida, als que les dimensions de Barcelona ajuden, han fet que tinguem conegudes en comú. Ho descobrim abans de començar l’entrevista, xerrant mentre li movem els mobles per preparar l’espai de rodatge, i l’anècdota fa derivar la conversa cap al valor dels vincles i la comunitat. De la importància d’una xarxa còmplice i de la necessitat, tant de denunciar les violències estructurals rebudes com de celebrar l’existència des de la dissidència, Personaje Personaje en parla a fons en aquest ‘Retrats‘.
La identitat travesti és el que ha possibilitat la seva plena i autèntica expressió com a persona i el que la “manté viva”, assegura. Enllaça el concepte travesti amb allò subversiu, dinàmic, que s’infiltra “com les males herbes, que creixen on imagines que no creixeran, que les arrenques i tornen a créixer”. Per això es considera una travesti de la vida quotidiana i és Personaje Personaje 24 hores al dia els set dies a la setmana.
Les cures han de venir del que és radical, sinó en quedaran fora i viurem en la negligència i estarem sumides en la violència
Com diu, “les travestis sembla que pertanyem a la nit, als llocs obscurs, humits, sòrdids, indesitjables” però tot i que “podem estar-hi molt contentes allà” cal recordar que aquests són els espais que “tot el masclisme, el sexisme i el patriarcat ens han deixat” i nosaltres “volem també els espais de dia“. A Personaje Personaje hi conflueixen manifestacions diverses que evidencien i ens posen davant del mirall com a societat profundament desigual i discriminatòria.
Per poder viure amb sentit a Personaje Personaje li ha calgut ser radical i n’està orgullosa, “molt radical, perquè per les coses sensibles en el món, organitzat tal com està, hem de ser radicals perquè hi puguin cabre”. Des de la radicalitat entén i defensa la tendresa i les cures però també un desig i un plaer sustentats en la horitzontalitat. En definitiva, una humanitat que hauria de ser hegemònica però que continua esdevenint revolucionària.
Jo no soc un home però se m’ha exigit ser-ho
Les capes de Personaje Personaje
Al Registre Civil el nom que hi consta és Juan Diego però aquesta identificació va perdre pes als pocs anys de vida. El seu pare i la seva mare, però també el cercle d’amistats i persones properes de l’entorn en què va créixer, a la vall de Cumbayà prop de Quito, s’hi van començar a referir amorosament com a “personaje”: “Jo era una criatura que no era del més comú o que no feia el que s’esperava que fes, mai jugava a la pilota ni a la guerra sinó que estava entre plantetes, animalets, amb les nenes, molt amb els adults”, recorda.
Amb el temps el nom comú “va cobrar molt sentit” i va passar a ser “Personaje” en majúscules i doblat, “Personaje Personaje“, per trasmentre la idea de les capes que el conformen. Fins al punt de convertir-se en una mena de “central telefònica” a les quals diverses “necessitats de manifestació hi truquen” i deixa el cos perquè s’expressin. El millor reflex de com considera allò travestí: “Aquella posició de no estar lligada com a persona a cap categoria concreta”.
Personaje Personaje fa referència a la posibilitat de moviment, a un cos on la potencialitat del trànsit és reconeguda
Un d’aquests esperits corporis és Prazeres, a qui Personaje Personaje presenta com “gairebé un cobrador del frac”. I és que acostuma a anar a trobar aquells qui ataquen des de la seva posició de privilegi normatiu als qui són diferents i tornar-li la violència exercida amb un missatge molt clar: “Això que has fet no pot passar més, no reflecteix sinó un desig teu mal tramitat sobre el meu cos i que a mi no m’interessa carregar, ni gestionar ni resoldre. Això és teu, deixa’m en pau.”
És a dir, perfils com el que representa Felipe no te enteras, “un ‘machirulo’ en tota regla” que condensa les actituds de la masculinitat sistèmica que “s’haurien d’enviar a reciclar” i que també absorbeix, com Personaje Personaje explica, coses que se li van exigir com a persona que ha estat socialitzada com a home en néixer. Un caràcter que destaca, doncs, per l’agressivitat.
Colorete Colorado qüestiona la idea que els nens, les nenes, ‘lxs nenxs’ són el futur. Per a mi no són el futur, són el present
Als antípodes de Felipe no te enteras hi trobem Colorete Colorado, un contacontes travesti. Es tracta d’una proposta que genera un espai horitzontal, lúdic, feminista. Un espai lliure per a persones petites i grans on realitats ben diverses dialoguen i experimenten d’igual a igual per tractar qüestions que “són urgents de parlar com el racisme, el classisme, el sexisme, la dissidència sexual, la diversitat funcional, la raça…”, entre d’altres.
Personaje Personaje insisteix en la necessitat de retornar a les criatures l’autonomia del seu cos i ensenyar-los que poden prendre i fer ús dels espais perquè ja són seus però que els han de compartir i saber com fer-ho. Aquesta mateixa acció no ha estat fàcil per a Colorete Colorado, que ha de trencar força resistències per accedir i desenvolupar-se als espais de criança: “Quan s’ha pensat que les travestis podem criar criatures i relacionar-nos amb elles?”, es pregunta retòricament Personaje Personaje.
Reocupar els espais, resignificar les paraules
Personaje Personaje defineix el llenguatge com “la representació d’una dimensió simbòlica, la condensació de tot el que hem construït, del que sentim i del que podem imaginar encara que no estigui allà”. És, per tant, delimitació però també oportunitat. Entén que les etiquetes generin recels i reconeix que poden ser problemàtiques, “perquè ens posen davant del canó, si trec el cap com a travesti sembla que haig de ser trobada morta un dia en una rasa”, exposa. Però també considera que són un lloc de reunió i en defensa l’ús, precisament, per qüestionar-les i resignificar-les.
Seguint aquest fil, critica les caselles que, amb voluntat alienadora, es promouen des de certes iniciatives que teròricament representen col·lectius minoritzats. I posa d’exemple el Pride, que considera interessant com a orgull i celebració però que denuncia com a “estratègia de mercat” categoritzat per suposats perfils que no responen a la realitat: “Això és un esdeveniment per a lesbianes, això per a gais, aquesta és la carrossa de les dones trans… però a què respon això? A quina categoria mínima satisfà? a cap”, reflexiona Personaje Personaje.
Fem funcionar bé l’etiqueta en nosaltres, no nosaltres funcionar en l’etiqueta
En la mateixa línia, també valora positivament que des de les institucions es creïn espais de reivindicació de grups no hegemònics i de plantejament de bones pràctiques, com el Centre de Noves Masculinitats, perquè “fan evident la nostra presència als entorns”, però també lamenta que no compleixin amb “les expectatives posades en ell”.
Personaje Personaje recorda que tots aquells llocs del quals històricament els han privat ja els pertanyen i són legítimament seus, només cal “recuperar-los, reclamar-los”. I tot i que no vol fer pronòstics de futur, constata i s’alegra que “ens estem movent, vibrant, visualitzant, ficcionant, fabulant i confabulant cap a on necessitem anar.”
Assegura que en poc temps han estat possibles coses abans impensables i és conscient que l’expressió de la seva pròpia personalitat és un reflex d’aquests canvis. “Hem de celebrar que d’alguna manera hem resistit i hem de poder fer des d’aquí i vostès ho hauran de veure passar per davant“, conclou amb la mirada contundent i el somriure dolç. No sembla que la societat pugui arribar a compensar els greuges infligits ni agrair l’empenta cap a la igualtat en la diversitat que se li regala.
Refusem dependre de tots vostès que no són travestis, que no són la dissidència, que no la deixen passar
