Puigdemont va ser investit president contra tot pronòstic, ja que el candidat de Junts pel Sí era Artur Mas. El bloqueig de la CUP, que es negava a fer-lo president, va enfrontar els partits independentistes fins que el 9 de gener Mas va proposar un altre nom per desbloquejar la situació. L’endemà mateix es va fer el debat d’investidura i Puigdemont es va proclamar president de la Generalitat només dues hores i mitja abans que expirés el termini fixat per la llei catalana per assolir amb èxit la investidura. En el seu discurs d’investidura, Puigdemont va prometre aleshores “deixar-s’hi la pell” per encetar l’etapa “entre la postautonomia i la preindependència” i va advertir que “no és hora de covards”, encara sense preveure la via unilateral en aquells moments.
Dos anys després, els esdeveniments s’han precipitat. El Parlament de Catalunya va declarar la independència, l’Estat va aplicar l’article 155 i Puigdemont va marxar a Brussel·les per eludir la justícia espanyola. La tensió entre els partits independentistes s’ha traslladat ara entre Junts per Catalunya i Esquerra per abordar la reelecció del president destituït. No hi ha entesa sobre si cal forçar una investidura a distància ni tampoc sobre si l’única alternativa possible seria tornar a fer eleccions. El pla de Puigdemont se centra a restituir el govern destituït pel 155 i tornar a Catalunya un cop investit, per obligar l’Estat a negociar o a detenir-lo ja com a president legítim de la Generalitat de Catalunya.
