En l’última secció de cinema del ‘Plaça Tísner‘ volem mirar-nos una mica el melic i parlar de pel·lícules ambientades en un plató de televisió. Us en proposem cinc exemples, sabedors de tots els que ens estem deixant pel camí, perquè la gran pantalla fa temps que es va adonar de les possibilitats expressives, narratives i, fins i tot formals, que tenien les històries que es situaven a la petita.
‘Network’ [1976]
Sidney Lumet
L’obra mestra de Sydney Lumet sobre un presentador de televisió que perd els nervis en ple directe, i sobre com la cadena se n’aprofita, es va voler llegir com una sàtira sobre la deriva dels mitjans de comunicació. Però no, el guió de Paddy Chayefsky avisava del que estava passant a la televisió nord-americana, i el que segueix passant, avui dia, arreu del món occidental: grans empreses que controlen i manipulen la informació, i que exploten el patiment individual i els moviments de masses com si fossin mercaderies.
A ‘Network’, el plató de televisió per on es mou el personatge de Howard Bauer es converteix en una mena de púlpit on el presentador es fa un nom llançant proclames revolucionàries i messiàniques a una audiència que se l’escolta perquè no pot més (pensem que era l’època de la fi de l’estiu de l’amor, del Watergate i de la guerra de Vietnam) però també perquè els diverteix el personatge. I aquí hi ha una de les grans qüestions que ocupen (o haurien d’ocupar) a qui fa televisió: la dualitat entre entreteniment pur i missatge amb contingut real.
‘Bona nit i bona sort’ [2005]
George Clooney
Si ‘Network’ agafa una història de ficció per explicar-nos com podien acabar sent els mitjans de comunicació, en aquest film Clooney agafa una història real per mostrar-nos com podrien haver sigut. La pel·li relata la batalla entre el periodista Edward Murrow i el senador Joseph McCarthy durant la guerra freda.
McCarthy, a través del comitè d’activitats antiamericanes, va portar a judici a molts individus, entre ells grans noms del món de la cultura i de Hollywood, acusant-los de comunistes amb proves o sense (i com si això fos un crim). En plena bogeria incriminatòria, alguns periodistes com Edward Murrow van fer servir l’altaveu que li atorgava el plató de televisió per denunciar les pràctiques poc democràtiques de McCarthy, i aquest és el moment que retrata ‘Buenas noches y buena suerte’ amb una sobrietat formal encertadíssima, un guió amb poques esquerdes i un ritme ajustadíssim.
‘Quiz show’ [1994]
Robert Redford
A ‘Quiz Show’ Robert Redford agafa un altre cas real com el de la pel·lícula anterior, però si aquell era exemple de bones pràctiques televisives, aquest tot el contrari. El Twenty-One, un popular concurs de finals dels 50 del segle passat, va ser objecte de controvèrsia quan es va denunciar que la cadena donava les respostes a les preguntes a alguns dels participants. Tot plegat, per afavorir que es quedessin al plató de televisió setmana darrera setmana i generar, així, una mena d’herois quotidians que fidelitzessin l’audiència.
La millor pel·li com a director de Robert Redford, ‘Quiz Show’ és un drama sobre el poder de la televisió a l’hora de construir relats i mites, però també sobre el pes de la fama i sobre les responsabilitats que hem d’assumir com a adults.
‘Muertos de risa’ [1999]
Álex de la Iglesia
Nino i Bruno són dos morts de gana amb il·lusions de fama i fortuna que, als anys 70, es comencen a fer un nom com a duet humorístic. I com que és un film del seu director, tot plegat comença i acaba amb males passades entre ells, violència, explosions i força mala bava.
‘Muertos de risa’ capta força bé una època de la nostra història en què els grans mites populars es construien en un plató de televisió, ja fossin humoristes com Martes y Trece, músics com Nino Bravo o concursos com l’Un, dos, tres, i fa avançar la història a través del cop d’estat del 23-F o els Jocs Olímpics amb l’enveja, la persecució de la fama i l’obsessió per sortir per la televisió com a motors del relat.
‘El último late night’ [2023]
Cameron Cairnes i Colin Cairnes
‘El último late night’ és un film que recupera l’estètica dels “late nights” televisius dels setanta, en un moment en què el satanisme estava de moda gràcies a títols com ‘La semilla del diablo’ o ‘El exorcista’. Tota la pel·li està concebuda com un programa, situada en un plató de televisió, i si has vist una mica de cine de terror, el que passa és força previsible, però això, més que un problema, és una virtut, perquè fa que et relaxis i gaudeixis d’una història prou ben acabada com per acabar convertint-se en un petit fenomen de la temporada i haver fet les delícies al festival de Sitges.
