La boira es un fenomen molt típic dels mesos d’hivern a moltes comarques pròximes a la nostra ciutat. Fins i tot, hi ha alguns punts on es pot formar boira pràcticament qualsevol dia de l’any. Quines particularitats té la boira de Ponent o la de l’altiplà central? Per què la “pubilla” de la plana de Vic es dissipa al migdia i la de Lleida pot durar dies i dies? Us ho fem descobrir en aquest article!
A Barcelona, la majoria d’episodis de boira que es produeixen són les boires d’advecció, tot i que al Rectoret, en ple cor de Collserola, se’n poden formar d’evaporació i també d’irradiació nocturna.
Fins i tot, l’observador @RectoretMeteo l’ha batejat com a ‘Rectoretina’
De vegades, aquestes boires d’advecció primaverals es poden presentar en mesos d’hivern a causa de l’entrada d’una massa d’aire càlid en altura.
La vacarissana, entre el Montserratí i el Vallès Occidental
La vacarissana és la boira matinal que es forma en aquest municipi del Vallès Occidental i s’encaixona entre Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la Serra de Collcardús.
Es tracta d’estrats baixos que es produeixen a causa del refredament i la condensació nocturna de la massa d’aire, que troba un enclavament idoni per saturar-se i formar aquesta boira baixa. Habitualment es tracta de boira d’ irradiació nocturna o d’evaporació (després d’una ploguda).
Aquesta és una boira molt extraordinària, ja que és un dels únics indrets de Catalunya juntament amb la plana de Vic en què es pot formar estadísticament qualsevol dia de l’any. De fet, de mitjana, la vacarissana apareix 63 dies anuals tenint en compte la sèrie de dades entre el 1990 i el 2018. El mes amb més dies de boira en aquest sector és el novembre, amb 12 dies de boira, mentre que el juny i el juliol és més escassa.
La “pubilla” de la plana de Vic
La plana de Vic és la zona geogràfica de Catalunya amb més dies de boira anual. Assoleix els 64 dies. La segona particularitat i diferència respecte a la resta és la possibilitat de formació pràcticament qualsevol dia de l’any. Podríem afirmar que Vic és gairebé l’únic indret de Catalunya en què calen unes condicions marginals d’humitat i de temperatura perquè s’hi pugui formar la boira. És relativament fàcil. El relleu explica aquest fet, ja que es tracta d’una cubeta totalment tancada i enfonsada, envoltada per muntanyes relativament elevades encerclant totes les coordinades.
Aquesta circumstància fa que s’acumuli molt fàcilment la humitat i ja sigui suficient per formar el fenomen. Els mesos amb més boira són l’octubre, el novembre i el desembre. En ple hivern (gener i febrer), la boira no és tan recurrent com a la tardor. Això s’explica pel gradient d’humitat, molt més elevada en aquest sector a l’equinocci i menys important al mig de l’hivern, en què molts dies bufa lleuger aire i vent sec, en entrades d’aire fred especialment.
A diferència de les boires de Ponent, que poden ser persistents durant molts dies, les de la plana de Vic es desfan a mig matí o a migdia, ja que el sol té la suficient força com per evaporar aquests estrats, ja que tenen una extensió molt més petita.
Boira al Vallès o a l’Alt Penedès
Normalment acostumen a ser boires matinals d’irradiació nocturna o de subsidència, i de retruc, les del Vallès Occidental poden arribar a Barcelona o bé vessant per Collserola o bé a través del congost de Montcada i fluint pel riu Besòs. Aquestes boires es formen sobretot els dies freds i calmats de tardor, hivern o inicis de primavera.
Aquests estrats baixos acostumen a desfer-se cap a mig matí i no solen ser especialment persistents.
Boira al pla de Bages
Els barcelonins trobarem aquesta boira alguns matins si viatgem en cotxe a la C-16 o a la C-58, a partir de Vacarisses. Primer podem trobar la vacarissana, que es barreja a vegades amb els estrats baixos que cobreixen tot el pla de Bages.
Anualment hi ha uns 30 dies de boira, tot i que cap a finals dels anys 80 arribaven pràcticament als 60 dies. El fenomen té una màxima ocurrència a la tardor-hivern, entre els mesos d’octubre i desembre. La probabilitat que se’n formi al juliol és pràcticament efímera.
El pla de Bages es troba relativament “enxubat” i envoltat de muntanyes menys per la seva part septentrional. Aquest fet particular fa que s’enregistrin menys boires que a la plana de Vic, on el relleu actua de “cubeta” perfecta per emmagatzemar la humitat. Els tipus de boires més freqüents són les d’irradiació nocturna, les d’inversió tèrmica i les de subsidència. En menor mesura es poden produir a vegades algunes boires d’evaporació.
Boira a la conca d’Òdena
Les boires a la conca d’Òdena les trobem després del túnel del Bruc a l’A2, i acostumen a presentar-se entre l’octubre i el mes d’abril, amb una major freqüència durant el novembre i el desembre. Normalment acostumen a desfer-se a mig matí o abans del migdia, i no presenten una grossor gaire significativa.
La tipologia dels estrats en aquest indret són d‘irradiació nocturna i a vegades, les d’evaporació.
Boira a l’altiplà central i al Segre Mitjà
Aquests estrats baixos sovint són ben peculiars i especials respecte la resta. De mitjana tenen uns 62 dies de boira anuals a Pujalt, però amb grans disparitats entre diferents anys. L’any amb més boires va ser el 1993, amb uns 90 dies; mentre que l’any amb menys estrats fou el 2009, amb 34 dies. En aquest indret tenen boira amb tres configuracions principals:
- L’endemà després d’una ploguda, amb les típiques boires d’evaporació
- Flux de ponent (sigui amb altes o baixes pressions), amb boira orogràfica
- Boira a la vall de l’Ebre però amb una capa límit d’inversió tèrmica que assoleixi els 800 o els 900 metres
Les dues particularitats diferencials respecte als altres indrets és la boira amb vent (exclusivament amb flux de ponent) i amb “baixes pressions”. Aquest sector pot enregistrar estrats baixos després del pas d’un front o una pertorbació, en què queda humitat reclosa i fred en zones una mica més altives resguardades a les estribacions del Prepirineu. En canvi, quan les altes pressions són molt fortes, es produeix forta subsidència i per tant, la capa de boira queda per sota dels 400 metres, i no afecta l’altiplà central, que es troba en altituds més altes.
Boira al Lluçanès
Podríem establir un paral·lelisme entre la boira Lluçanès-plana de Vic respecte la boira altiplà central-plana de Lleida, ja que Lluçanès i altiplà central sovint són boires orogràfiques i amb presència de vent, i les de Vic i Lleida són boires o d’inversió tèrmica o d’irradiació nocturna amb aire molt encalmat i estable. Quan el gruix de la boira del pla de Lleida i Vic assoleix aquests 600 a 800 metres, els estrats afecten Lluçanès i altiplà central.
Hi ha al voltant de 33 dies de boira, per tant, n’hi ha menys que a la plana. Aquest fet s’explica per la inversió tèrmica i l’acumulació d’humitat i aire fred en cotes més baixes amb el pas dels dies amb altes pressions.
El Lluçanès, situat en un altiplà que assoleix els 700 metres entre el nord de la Catalunya Central i les estribacions del Prepirineu, és un sector típic de boires orogràfiques. La massa d’aire ascendeix pels contraforts del nord de la depressió central, amb flux de l’oest, i es condensa, formant aquests estrats. També es poden formar eventualment boires d’evaporació, mentre que les boires d’irradiació nocturna i les de subsidència no hi tenen tant de pes. Pel que fa a les boires d’inversió tèrmica, no s’hi solen presentar, ja que és un indret elevat i l’aire no es troba saturat, sinó més aviat sec.
Boira al pla de Lleida
El pla de Lleida concentra els mesos boirosos entre el novembre i el febrer, amb un màxim al desembre, coincidint amb els mesos més freds, les nits més llargues i amb la menor incidència de la radiació solar. En canvi, els mesos estiuencs passa totalment el contrari: les boires són molt poc freqüents i molt poc probables, o efímeres i de poc gruix si se’n produeixen. Fins i tot, durant l’agost la probabilitat de boira és 0. En una sèrie climàtica entre el 1961 i el 2012, el mes d’agost no va enregistrar mai cap dia de boira.
Aquest fet s’explica per les característiques intrínseques de l’estiu: molta radiació solar que implica molt escalfament i un ambient sec a la plana de Lleida, fet que impedeix que la temperatura nocturna pugui ser suficientment baixa com per arribar al punt de rosada i condensar la massa d’aire.
Durant els equinoccis (tardor i primavera), les boires es presenten però amb menys freqüència i menys persistència: són els típics estrats matinals que es desfan abans del migdia o els que es formen l’endemà d’un dia plujós. Per què? Doncs perquè les nits són encara suficientment llargues i relativament fresques com per condensar la massa d’aire i formar estrats, però el sol no arriba tan obliquament perquè siguin persistents, per tant, la radiació solar les evapora abans del migdia.
Aquest comportament tan marcat, periòdic i cíclic ve donat per la situació sinòptica que cada hivern es produeix: l’anticicló de les Açores; que provoca una forta inversió tèrmica i subsidència sobre la plana de Lleida, mantenint les boires persistents i diàries pràcticament els mesos hivernals. La vall de l’Ebre actua com una mena de banyera que va acumulant aire fred i humitat a mesura que avancen els dies anticiclònics, i la inversió tèrmica té el paper de “tap” per impedir que tot això s’esvaeixi.
Per tant, aquest comportament ens fa intuir que els tipus de boires de la plana de Lleida exclusivament són les d’inversió tèrmica i subsidència, i amb menor mesura les d’evaporació.
La boira del pla de Lleida, per tant, seria com una banyera gran que costa d’omplir (d’humitat i aire fred) però també costa més de buidar, mentre que la boira de la plana de Vic seria un bidet, que és més fàcil omplir i més àgil de buidar-se, perquè el recipient és més “petit”.
